martedì 26 febbraio 2008

L’ INCIDENT DEL SOUTHERN OLD ‘97

In tutt el mond el gh’è minga on paes in doe la ferrovia la gh’haa avuu on impatt inscì important come in di Stati Unii d’America. I locomotiv a vapor e pussee tardi diesel, impiegaa sora ona red de binari talment fitta e fà suu in temp talment ristrett da fà vusà al miracol, annullen i enorm distanz del territori da ona costa a l’altra, favorisen noeuv insediament, trasporten merc, consegnen posta, sposten la gent cont ona facilità mai vista primma. Oltre a la figura carismatica del hobo (el passegger clandestin), protagonist original e senza precedent de ona grossa part de letteratura americana (pensee domà a Steinbeck, Faulkner, London, Dos Passos, Fante, Kerouac, Guthrie), la ferrovia cont tutt i sò aspett l’haa permeaa anca la musica tradizional e topica. Praticament ogni incident che l’haa interessaa la straa ferraa, minga necessariament catastrofic, gh’haa avuu el so cantastori e el so brav artista che l’haa incis ona soa version sora disch per sfruttà i emozion del moment e conquistà la soa fetta de mercaa discografic.
Ona di ballad pussee popolar e pussee radicaa in del folklore nordamerican l’è la “Wreck of Southern Old ‘97” che andemm ad analizzà assema a duu noster amis d’eccezion.
Manassas, Virginia, primavera 1948. Spaparanzaa sora ona banchetta de la stazion, duu ex ferrovier in tuta de jeans cont in man on biccier de mint julep varden i binari sgoraa via in lontananza vers i lev di scambi che paren on miragg. Earl, sigar en bocca, barba bianca, oggiai spess, on legger difett a la gamba sinistra e Lester, tabach de ciccaa, in piazza, ona cicatris sora el nas, espression de bonaccion…tutt e duu pensionaa dopo sessanta agn de onest lavoreri per la Southern Railways.
Lester, te gh’ee lì i bigliett per la partida?
Ghi hoo chì in del portafoeuj, Earl, preoccopess minga.
Lester, a furia de vardà i binari che van vers Danville, pròppri là in fond in doe l’è adree a pissà el can gialt, me vegn in ment el pover Steve Broady, quell de l’Old 97: te se regòrdett? Te se regòrdett quella brutta mattina che el tren l’era deragliaa e gh’hann mandaa sora el post a dagg ona man ai supestit? L’era el 27 Settember 1903, proppri el dì che gh’era nassuu el me primm fioeu. Emm trouvaa el Steve giò del pont, on salt de venticinq meter, el pareva indormentaa; t’ee parlaa cont la soa miè, Sarah, te gh’ee daa on basin e senza faas vidé de nisciun te gh’ee slongaa trenta dollari, la metà de la nostra paga. Te me faa vegnii el magon, Lester.
Lester, ma i bigliett per la partida i emm toeuj?
Forsi l’è mej che te rinfreschi on poo la memoria, Lester.
L’Old ’97 l’era on tren postal velos (certi disen “el pussee velos”) de la Southern Railways, la nostra compagnia, impiegaa sora la linea Washington-Atlanta tra el 1902 e el 1907. I postal seren semper a ris’c perché i conducent (engineers) percepiven di incentiv minga indifferent per distribuii la posta el pussee velocement possibil e spingeven i macchin a l’estremm (hoo leggiuu sora la “Gazzetta del Ferrovier” che tra el 1876 e el 1905 hinn capitaa ben 9355 disaster ai tren postal cont 207 mort, ona carneficina).
Lester, se te seret adree a dì di bigliett per la partida?
Ghi hoo chì al cald in del panciott, Earl, va innanz.
Quella famosa domeniga mattina (“on a cold frosty morning…”) el ’97, a causa de divers contrattemp, el s’è fermaa a la stazion de Monroe (Virginia) cont 40 menud de retard; in de la sosta se decid de cambià el macchinista cont el pussee giovin Steve che subet lancia el tren in ona corsa frenetica vers la Franklin Junction in del tentativ de recuperà el temp perduu. A nord de Danville, t’el seet Lester, gh’è on pont de legn, ciammaa Stillhouse Trestle, a 23 meter sora el Cherrystone Creek, preceduu da ona pericolosissima curva in discesa. El tren el vegn giò da la White Oak Mountain a circa 150 Km/h e la locomotiva cont taccaa cinq vagon solta foeura di binar e la precipita in del torrent: perissen noeuv gent e sett resten ferii in manera seria.
Nunch serom lì, te se regòrdett, Lester?
Lester, speri che te se desmentega minga i bigliett per la partida.
Da lì a quindes agn, cont l’avvent del fonografo, ona decenna de artist rispolveren la vicenda e se cimenten cont el disch: la version pussee popolar l’è quella de Vernon Dalhart (on cantant cont velleità classegh e “da salott”, frecc, meccanic, distaccaa) che impunemanch conquista la hit parade (inscì l’è semper andaa el mond); al second e terz post se piazzen Henry Whitter e Kelly Harrell, cont on arrangiament a duett primma e in formazion a string band dopo, pien de calor, emozion e partecipazion.
Per amor de la verità devom dì che la ballada la deriva de ona composizion del 1888 de l’Alexander Malin, a soa volta parodia de la nota “The Ship That Never Returned” (1865) del compositor Henry Clay Work: a la faccia de l’evidenza on frecass de musicisti in del cors di agn hann pretes le royalties ‘me autor del test e de la musica, addirittura anca cont el patrocinii di avvocat.
Lester, ma semm segur che gh’emm i bigliett per la partida?
Earl, vegn chì arent che te devi dì ona ròbba… Earl perchè te vee minga a da via el cuu?


Pier

3 commenti:

davide ha detto...

Anca el Johnny Cash l'ha cantaa "Wreck of the Old 97" in del sò "At San Quentin"

Insubre ha detto...

Con quel chì fasemm ses.... ses articol del nòster semper pussee ammirevole PIER :D
ghe voraria on bell librett ch'el ciappa dent tucc sti lavoreri chì, voltà in Milanès (perchè luu de sòlet i scriv in italian) e pubblicaj sora l'Internet !!!

Anonimo ha detto...

Bravo Davide, l'è vera e l'è ona bella version! Ma i me stori se fermen a i agn Quaranta, quand la musica americana l'era anmò genuina e ingenua.
L'è ona mea scelta, l'è minga el vangelo...:D

Pier