mercoledì 28 novembre 2007

Milàn e Brianza: la mea Anema

El mè Coeur a l'è s'ceppaa in duu: mezz Milanès e mezz Brianzoeul.
I mè gent de par de papà a hinn tucc Brianzoeul: de Canz, Ass, PontLamber, Longone al Segrino, Chiavenna.....
I alter gent a hinn de Milàn.
Quand che scolti i canzon del Davide Van de Sfroos, che a hinn 'me poesii dolz, me venn el magon .... Akuaduulza, Hoka Hei, ecc.
quand che pensi ai montagn, al lach de Còmm, ai gent che parlen Brianzoeul, casci semper giò el magon bel fòrt !
Mì sont innamorada del mè Milàn, ghe calaria alter.
Impunemanch sont anca Brianzoeulla e minga domà per origin, ma per "Sentiment".
Lavori, vivi a Milàn, ma la mea Anema l'è anmò là in Brianza.

lunedì 26 novembre 2007

Poesia de l'Edo !

Varda che combinazion:
navigavi in Internet,
hoo sbagliaa a schiscià on botton...
gh'è sortii foeura 'sto bèll effètt:

in d'on "blòg" son borlaa dent,
el sò nòmm:"Brugh-Birlinghitt".
M'è vegnuu on accident,
parlen come i meneghin.

Quèll ch'el fa ballà i gioppitt,
"Brugh" el ciamen, i sò amis;
mì, imbranaa e derelitt,
de cervèll on poo tobis,

a gh'hoo miss trii dì a capì
che el Brugh l'è minga on òmm,
ma 'na tosa da marì!
(Ouei che "gaff" gròssa 'm'el Dòmm!)

Beh! Adsedess la pienti chì
perch'èmm appèna scominciaa,
voraria ben capì
in che "blòg" son capitaa!

venerdì 23 novembre 2007

Milanès prategh: scrivom chì denter

In quell pòst chì poeudom cicciarà in Milanès per fà pratega e per pon tucc i domand ch'avii vialter in del coo !

giovedì 22 novembre 2007

Porta Carlo - Trenta poesie - novitaa Hoepli

Gh'è ona novitaa editorial de la Hoepli pubblicaa in de quell mes chì de November:

PORTA CARLO
TRENTA POESIE
CON DUE CD-AUDIO

Prezzi: € 36,00

L'è ona noeuva antologia in doe che i poesii hinn voltà in italian financa con di rilev al test, curaa del Gino Cervi e con duu CD-Audio con i lettur di pussee bej poesii del Carlin Porta ad òpra del Sandro Bajini.
Minga ultima, ona sequenza de illustrazion del Milàn antigh.

El Ritual del Purscell

Semm chì, al bas del mes de November con tutt i sò magagn, i sò cambiament climategh e el fregg.
In di agn adree a Milàn gh'era anca la scighera, quella che in italian la se ciama "nebbia": impunemanch incoeu, grazie a l'"effetto serra" gh'emm pussee cald.

Se tornom indree con la memòria, poeudom scovrì de noeuv vum di Tradizion lombard i pussee Viv e che se reciamen a di ritual celtegh antigh, che l'è quèlla de fà tonina del " purscell ", tucc i agn, al scominci dell'inverna: l'è propri un bell ritual, ch'el ved la partecipazion de tutta la comunità.
El purscell de quand che gh'eren i antigh abitador di nòster sitt, l'è semper staa consideraa magich e important, on poo per i sò proprietà alimentar, on poo per i sò caratteristich Energetigh e de Rigenerazion.
El sò parent lontan a l'è el "Purscell del Bosch", ciamaa con el vocabol antigh "Moc", simbol de Milàn e de la dea Belisama, protettora di bosch, venerada di abitador de quand che Milàn l'è staa fondaa.
Del purscell, el se dis che se sbatt via nagòtt e el furniss verament de mangià a tutta la fameja. Cinquant'ann indree, i famili crompaven el purscell de tegnì almen sett-vòtt mes, fin'al raggiungiment del quintal de pes e anca pussee fasend mangià de tutt: crusca, farina, rave, zucch, pòmm de terra, giand e polenta.
Quand ch'al purscell ghe faseven tonina, che la vegn ai carenn di mes ìnvernal (dicember-gennar), tutt i gent ghe faseven la festa conti sò part pòver, de scart (el sangu, i intraj, el coin, i codegh, i genoeucc, i pescioeu, el coo).
Impunemanch i part pusse bon seren destinaa a fa suu di presutt (cròi e còtt), luganega, codeghin, mortadelle de fidigh, lard e panscetta.
Quel ch'è compiva la tonina el se ciamava " El Massular ": luu pratich del Mestee ch'el se tramandava di generazion in generazion, el coppava el purscell cont on beli colp secch a la gorgia.
A la sira i tavol che seren servii per la mattanza del purscell, vegniven mess giò per on disnaron de tutta la Cascina.....


SANT' ANTONI

Sant’Antòni del porscèll,
ch’el sònava el campanèll,
el campanèll el se s’cepaa,
Sant’Antòni l’è scapaa,
l’è scapaa dedree ‘na pòrta,
gh’era là ‘na dònna mòrta,
la dònna mòrta l’ha sguagnii,
Sant’Antòni el s’è stremii,
el s’è stremii d’ona manèra,
che ogni ann ghe fann la fèra.
Gh’èra pizz i candilee,
Sant’Antòni el gh’è andaa ‘dree,
el gh’è andaa ‘dree per fagh onor,
Sant’Antòni l’era on scior,
l’era on scior senza peccaa,
Sant’Antòni el s’è salvaa,
el s’è salvaa i paradìs:
Sant’Antòni e San Luìs.

L'inverna

El te fa scrizzà i dent con la Nev
Ross ‘me l’invidia
Verd legria,
Naranz d’ebrezza.
Mì son chì a scoltà el trambust
di lagrim del bosch
de la freschezza indormentada,
di “cadeaux” scartosciaa
che imbonissen i dent
di faccitt mostolent
per la festa incantada
Stell d’argent sbarlusent
de feston ‘na lusnada
Sòtt el giazz, barbelent
on germoeuj spetta el sô…

Teater in Meneghin: "Viv con duu ghej"

Per scoltà on ciccin de Milanès, de quell bon, ecco ona rappresentazion teatral in Meneghin spettasciaa al Teater Oscar (via Lattanzio 58).
Finna al 2 de dicember:

"VIV CON DUU GHEJ"

PIERO MAZZARELLA
Rino Silveri

Info: www.teatrooscar.it


Dì e orari:
giovedì 22 november 2007 20.45
venerdì 23 november 2007 20.45
sabet 24 november 2007 20.45
domenega 25 november 2007 16.00
martedì 27 november 2007 20.45
mercoledì 28 november 2007 20.45
giovedì 29 november 2007 20.45
venerdì 30 november 2007 20.45
sabet 1 dicember 2007 20.45
domenega 2 dicember 2007 16.00

Grammatega, part segonda (in italian)

Andemm per gradi con la grammatega, perchè se poeudom sconfond. L'important a l'è 'vegh i idee ciar.



DITTONGHI

ai guai
aì baira
ao ciao
au restaur, automòbil
aù paura (forma arcaica "pagura")
ei bei, mei
ia reliquia
ie ier
oa coa
oi vòi
oe-i oèi (ohi ! ahi!)


DIGRAMMI

cl la "c" è sempre gutturale: "clarinett" "clo" "clamor"
cr anche qui la "c" è gutturale: "crema" "crodin" "cran"
gr la "g" è gutturale: "grazie" "grand" "grumm"
gn suono nasale: "pagn" "pegn" "vegn"
gh (e - i) "'gh'era" "ghir"
ch "che" "chi"
sg ha un suono palatale sonoro: "resgio" "ronsgia"
sc ha un suono palatale sordo, soltanto davanti "e" "i": "scerni" "scigola" "scisger"
cq la "q" ha un suono lungo: "acqua" "acquist"
qq solo in "soqquader" dove la "q" è doppia


BREVITA' DELLE SILLABE
al = cal, mal, al (la vocale ha un suono prolungato "aa")
all = call, gall, vall (la vocale è corta "a", secca)
e così anche con tutte le altre vocali.
Per esempio: "gel", "vel" e al contrario "ghell" "vell" "mell"

mercoledì 21 novembre 2007

Poesia per el mè bell Milàn

Milàn che sciuscia i polmon,
ringhera perfumada de glicin,
acqua ciara, oeucc cristallin
fiolitt che gioghen al Parch Sempion.
Nòtt slusenta
di lumm del nòster Sentiment.
Gh’emm Milàn e poeu pù.

On ciccin de grammatega Milanesa (in italian)

ALFABETO

Il Milanese è una lingua celtica. Lingua e non dialetto, in quanto possiede una nutrita grammatica codificata e una letteratura che non ha nulla da invidiare alle altre lingue.
Ci sono, al contrario della lingua toscana 12 vocali con molteplici pronunce e molteplici significati.

A Milano una volta si diceva che “l’è tutt on CALCATRAPPOLA”, (si legge: l’è tutt un calcatrapula), ossia un guazzabuglio infinito !


VOCALI :

a = si legge come in lingua toscana (ad esempio: “cann”)
à = ha una pronuncia nasale (ad esempio: Milàn, can, pan)
aa = a fine parola nel participio passato “-are”, si legge come la “a” con suono prolungato (ad esempio: compraa, andaa, mandaa, faa)
È = si legge aperta. La classica vocale meneghina ! (esempio: coteletta, cavei)
E = si legge chiusa. (ad esempio: “ben”, “conven”, “pes”)
I = va accentata e pronunciata con suono lungo se seguita dalle consonanti “d” “l” “n” e “r” (esempio: decid, sorbettin, robettin, pin, cattanin, ris, barbis)
I = seguita dalle vocali ha un suono tronco (esempio: voeuia)
J = sostituisce la “gl” lingua toscana (voeuja = vuota). In antico Milanese dobbiamo notare una parola che traduce “li-loro” e che si scriveva “je” e che si legge “ie” (je, jer, ajutt, aj, mej)
JI = si legge sempre “i” con suono prolungato
U = si usa soltanto vicino a “g” e “q” ed ha lo stesso suono di “mur” in francese
O = si legge sempre “u” (soo, sont, offellee)
Ó - ò = chiusa. Si legge “u”. Aperta si legge come in lingua toscana
OEU = come in francese “coeur” (oeuv, voeuj, moeuj, coeur)
Ô = u accentata con alcune complicazioni. In « Sô” ha un suono breve mentre in “resgiô” ha un suono prolungato.

CONSONANTI

La prima regola è che le consonanti doppie si leggono sempre come singole. Ad esempio : bell, mòll, dònn, cann.
C e G senza la « h » hanno un suono dolce se seguite dalle vocali « e » ed « i ».
Seguite dalla « h » hanno un suono gutturale.
Quando sono precedute da « s » la cosa cambia completamente :

Scena = si legge « scèna » (con la e aperta)
S’cena, s’giaff, s’ciòpp = si legge s e c quasi come se avesse il suono di uno starnuto. Suono che in lingua toscana non esiste.
B-D = si leggono a fine parola come « p »
V = si elide in mezzo alla parola (scova diventa « scoa »), mentre si legge se posta all’inizio di parola (ven, vinell, avarizia, avemaria, venil, vinc)
Z = si legge come la « s » in lingua toscana di « si » (verz, marz)




NOMI
In Milanese ci sono due generi: maschile e femminile. Per il neutro si usa l'articolo maschile.

Maschile: El
Femminile: La
Plurale per entrambi: I

SINGOLARE PLURALE
Maschile: El fioeu I fioeu
Femminile: La tôsa I tosànn

L'articolo "El" si trasforma in "l'" (con apostrofo) se si mette dopo la vocale, mentre "'l" prima della vocale.

L'òmm
l'ultim
'l fioeu

"La" diventa "l'" dopo la vocale:
L'ôngia
l'èrba

Articolo indeterminato:
Maschile: On
Femminile: Ona

La "o" si può elidere quando viene preceduto e seguito da vocale:

Gh'è 'n òmm
Gh'è 'n odôr

Gh'è on'amìsa
Gh'è 'na dònna
Gh'è 'n'amìsa

Aggettivo Dimostrativo


Chél.......chì
Stô (.......chì)
Chéla.......chì
Sta (.......chì)
Chi.......chì
Sti (.......chì)

Chél.......lì
Chéla.......lì
Chi.......lì
Chél.......là
Chéla.......là
Chi.......là

Esempio:
T'hee giamò parlaa con sti tosànn chì?



PRONOMI PERSONALI




Lu - Lee
El - La
Nunch (Numm)
Vialter
Lôr

Esempi:
Mì parli
Tì te parlet
Lu el parla
Lee la parla
Nunch parlom
Vialter parlii
Lôr i parlen (forma antica)

Nella forma antica per la prima persona singolare si usava "Mì a parli" e per la prima persona plurale "Nunch a parlom"

In antico Milanese la forma interrogativa si mettono sempre i pronomi dopo il verbo.

Esempio:
Forma antica: Voeurela ? (Lei vuole ?)
Forma moderna: La voeur ?

Forma antica: Cantel ? (lui canta ?)
Forma moderna: El canta ?


Lu, el
Lee, la

Se Lu el voeur, vègni
Se Lee la voeur, végni



VERBI


Prima coniugazione verbi regolari terminanti in -à


VARDÀ (guardare)


Indicativo Presente

Mì Vardi

Tì te vardet

Luu el varda, Lee la varda

Nunch a vardom

Vialter vardee

Lor varden



Passato

Mì vardavi

Tì te vardavet

Luu el vardava, Lee la vardava

Nunch vardavom

Vialter vardavov

Lor vardaven



Futuro

Mì vardaroo

Tì te vardareet

Luu el vardarà, Lee la vardarà

Nunch vardaremm

Vialter vardii

Lor vardarann



Passato Prossimo

Mì hoo vardaa

Tì t’hee vardaa

Luu Lee l’ha vardaa

Nunch emm vardaa

Vialter avii vardaa

Lor hann vardaa



Imperfetto

Mì avevi vardaa

Tì t’avevet vardaa

Luu Lee aveva vardaa

Nunch avevom vardaa

Vialter avevov vardaa

Lor aveven vardaa


Futuro anteriore

Mì avaroo vardaa

Tì l’avaree vardaa

Luu Lee l’avarà vardaa

Nunch avaremm vardaa

Vialter avarii vardaa

Lor avarann vardaa



Seconda coniugazione verbi regolari terminanti in –è



VEDè (vedere)


Indicativo Presente

Mì vedi

Tì te vedet

Luu el ved, Lee la ved

Nunch a vedom

Vialter vedii

Lor veden



Passato

Mì vedevi

Tì te vedevet

Luu el vedeva, Lee la vedeva

Nunch vedevom

Vialter vedevov

Lor vedeven



Futuro

Mì vedaroo

Tì te vedareet

Luu el vedarà, Lee la vedarà

Nunch vedaremm

Vialter vedarii

Lor vedarann



Passato Prossimo

Mì hoo veduu

Tì t’hee veduu

Luu Lee l’ha veduu

Nunch emm veduu

Vialter avii veduu

Lor hann veduu



Imperfetto

Mì avevi veduu

Tì t’avevet veduu

Luu Lee aveva veduu

Nunch avevom veduu

Vialter avevov veduu

Lor aveven veduu



Futuro anteriore

Mì avaroo veduu

Tì l’avaree veduu

Luu Lee l’avarà veduu

Nunch avaremm veduu

Vialter avarii veduu

Lor avarann veduu



Terza coniugazione verbi regolari terminanti in –ì



SENTì (sentire)



Indicativo Presente

Mì senti

Tì te sentet

Luu el sent, Lee la sent

Nunch a sentom

Vialter sentii

Lor senten



Passato

Mì sentivi

Tì te sentivet

Luu el sentiva, Lee la sentiva

Nunch sentevom

Vialter sentevov

Lor senteven



Futuro

Mì sentiroo

Tì te sentieet

Luu el sentirà, Lee la sentirà

Nunch sentiremm

Vialter sentirii

Lor sentirann





Passato Prossimo

Mì hoo sentii

Tì t’hee sentii

Luu Lee l’ha sentii

Nunch emm sentii

Vialter avii sentii

Lor hann sentii



Imperfetto

Mì avevi sentii

Tì t’avevet sentii

Luu Lee aveva sentii

Nunch avevom sentii

Vialter avevov sentii

Lor aveven sentii



Futuro anteriore

Mì avaroo sentii

Tì l’avaree sentii

Luu Lee l’avarà sentii

Nunch avaremm sentii

Vialter avarii sentii

Lor avarann

lunedì 19 novembre 2007

La lengua Milanesa

La pianura padana a nòrd del Pô l’era abitada, avant el rivà di roman, de popolazion descendent de la cultura de Golasecca, de sangu celetegh e del paes che la se desgarbia al scominci del X° secol a.C. : i Insubri.

Dai scovert e studi recent, hinn vegnuu foeura tant iscrizion in d’on alfabetta ciamaa « leponzio » sortì anca ‘me de Lugan, alfabetta che i tribù Insubri e Leponzie druvaven per scriv in di lor lengov.
Purtròpp di quist lenguagg chì gh’emm puu nagòtt, ad eccezion de ona quaj radis che l’è anmò viva in del nòster Milanes.
Quist radis chì, segond quell che disen i glottologi, confermen l’appartenenza ai antigh lenguagg pre-roman.
El Milanès l’è de consideraa « lengua » o « parlada » e minga «dialett » perchè la partegn minga a la radis del dialett toscan che l’haa dà i natai a l’italian : l’è ona lengua celtega, de la fameja di lengov galliche che partegnen al territòri de la Gallia Cisalpina, nòmm antigh che i stòregh daven a tucc el Nord Italia.
El fà part de la lengua Insubre ch’ha avuu el recognossiment come lengua minoritaria europea finna dal 1981 e l’è censita dall’UNESCO (Red book on endangered languages) intra i lengov meritevoli de tutela.

« ……Certament peralter ghe toeumm, s’el conferma che i sò gent hinn di pussee antigh tribù. Quista gent chi l’è quella di dialett gallo-italici, constituii ' in del gran territòri dominaa per un period lungh di popolazion celtegh, e pròppri galliche.... »

Pio Rajna
« Il Dialetto Milanese »
(Estratto dal volume "Milano" edito da G.Ottino, 1881)


« Per quell che var l’ereditaa celtega, "el ròll svòlt de l’Italia l’è staa minga tegnì e apprezzaa. De ona part i difensor de l’eredità classega, che veden in de la presenza celtega in Italia ona invasion di barber ignorant e, a la fenitiva, boneura spinta indree de Ròma. De ona part i « celtòfili » che consideren quista presenza per cas e marginal, de fatt de pòca importanza perchè i Celt ne compariven domà ‘me component de on insema culturalment e etnicament tant sfalzà e mes’ciaa ».

« divers ricerch archeòlogich e lenguistegh "hann miss giò a noeuv la question e disegnà on quader che rivela el loeugh tant important occupaa del popolament di origin celtegh in de l’Italia settentrionala, e el roeul fondamental che gh’aveven i ripòrt vigoros intra i Celt d’Italia – a contatt cont i Etrusch e i Gres – e i lor cusin transpalpin ... ».....

«Ai avanz archeològich se giunten i scovert di test vari – purtròpp brev e e minga vari – scrivuu di Celt antigh in di lor lengov ciappand divers alfabetta di origin mediterranea. Quist test chì, asca scortà marscia per el studi di lengov celtegh antigh, constituissen ona proeuva che se pò nò confutà de l’estension di popolazion celtegh.
El mond di Celt antigh, che i autor gres e latin n’hann descrivuu sora on ciar inscì sfavorevol, de contra la se rivela pussee ricch e pussee men incompless de quell che la voeur la tradizion, che l’attribuii ‘me meret principal, e domà l’unegh, quell d’avee ciappaa i benefizzi imponuu de Ròma ».

« el var semper pussee ciar che el descapit de l’indipendenza l’è staa on sconvolgiment minga de subet e radical de la situazion ch’el gh’era fin de prima : el sistema socio-econòmegh preroman seguttava de fatt a sfunzionà senza subì modificazion important, e i Roman medem completen e desveluppen tant element che gh’eren gianmò - santuari, insediament, reti viari, verzee, etc. ».

« I aggettiv « gallo-roman » (defini a la Gallia Cisalpina e Transalpina), "celto-roman" (per i sitt del Danubi), o "roman-britannich" esprimm la dobbia derivazion di quist facies provinciai e el roeul ch’ha mostraa la formazion celtegh ».

(In Venceslas Kruta e Valerio M. Manfredi « I Celti in Italia » , Mondadori, Milano 1999, 2000, pagg. 12-14).

LA PARLADA MILANESA
Per quei che disen che el Milanès l’è nomà on dialett latin, el se fa mostra che Milàn l’haa veduu di popolazion divers in tant de quell temp che nass de la soa fondazion (VII° sec. a.C.) finna ai dii d’incoeu e che n’hann formaa inevitabilment la lengua.
I popolazion Insubri del loeugh even cognossuu la lengua latina domà cont el rivà di roman attorna al III° sec. a.C.
Sicchè dònca l’è on poo complicaa pensaa de podè classificà l’origen del Milanès e di alter lenguagg lombard ‘me lengov neo-latin.
Emm di vocabol de origin latina, gòtica, longobarda, francesa, spagnoeula, austriaca, ma devom minga commett l’error de cred che la parlada la se sia formada domà grazie ai insediament di alter popolazion, ‘me quella romana presempi, perchè el Milanès el gh’aveva gianmò de temp ona soa ossadura sintattica, e somilianza cont alter lengov nòrd europee l’è de bon perchè gh’hann la medem origin celtega.
Si on quajvun di vocabol hinn istess di quei frances e todesch, el devom perchè hinn staa casciaa denter in de la lengua pròppri ‘me incoeu, hinn denter di vocabol ingles in de la lengua italiana.
El Milanès el gh’haa avuu el recognossiment come « lengua minoritaria » de l’Union Europea e come lengua gallica de bon.
L’è ona lengua perchè la gh’haa on òssadura grammaticala, on ricchissim vocabolari, pussee polpos de quell italian, e ona letteradura che la gh’haa nient de fà invidia a quella italiana : gh’emm de fà memòria domà di 6 volumm del vocabolari Milanès del Cheruini, e i testi in lengua Milanesa, letterari, storegh, poetegh e de teater, del Bonvesin de la Riva, del XIII° sec. d.C., Carlo Maria Maggi, Delio Tessa, al Carlin Porta finna ai dii d’incoeu.
Ne parlen ampiament in di lor scritt, el professor Claudio Beretta e l’ingegner Cesare Comoletti, per la lengua e letteradura Milanesa; Giorgio Caprotti, per la cultura e el folklor, e el professor Gianluigi Crola, pratich de la cultura Meneghina.
Fasem on presempi domà cont ona manciada di pussee antigh vocabol celtegh (voltom in italian la comprension) :

Cavagna = cesta, gerla, del celtegh « kavagna »

Ciapà = prendere del celtegh « hapà » = prendere

Rusca = buccia del celtegh « rusc » = buccia

Forest = uno di fuori del celtegh « fforest » = selvatico.

Aggresgià = affrettare del celtegh «agresh» = passo veloce.

Arent = vicino del celtegh « arenta » = vicino, prossimo

Aves = polla sorgiva d’acqua del celtegh « aves » = polla sorgiva

Brenta = recipiente in legno a forma di cono, del celtegh « brenta » = antica misura

Ma poedom ‘na innanz inscì e fà esempi di ona sequenza di termen che incoeu hinn desmiss o desmentegà, ma che finna ai scominci di ann ’20 seren part de la parlada Milanesa correnta.
In su la "Letteratura dialettale Milanese" del prof. Beretta (Circolo Filologico Milanese) in de la pag. 25, troeuvum on quajcòss de interessant:

"Prosdòcimi (1991, p.52) proeuva che i iscrizion in de l'alfabett leponzio dann testimonianza de ona lengua certament celtega, che la và indree al VII sec. a.C., ma che anmò in del I sec. d.C., quand che seren gianmò famos Catullo de Verona, Virgilio de Mantoa e Livio de Padova, i Galli seguitaven a duprà, anben cognossend perfettament el latin, el pròppri alfabett leponzio in di iscrizion "negand la romanità per ona affermazion ideològica de autoidentità politegh-cultural" e per "volontà ideològica de autoidentificazion nazional".

La parlada Milanesa l'haa influenzaa de bon el latin....


BIBLIOGRAFIA

« Varon milanes de la lengua de Milàn », XVII sec.

Bonvesin da la Riva, « De magnalibus urbis Mediolani/ I grandoeur de Milan », edizione latino-milanese, a cura di Cesare Comoletti, La Martinella di Milano-Libreria Milanese.

Pizzagalli A.M., « A la scoeula de lengua del Verzee - Studi di lingua e letteratura milanese », 1944

Franco Nicoli, « Grammatica milanese » - Bramante Editore – 1983

Beretta Claudio, « Grammatica del milanese », Libreria milanese, Milano, 1998.

Cesare Comoletti, « La lengua de Milan », 2002

Cesare Comoletti, « I mestee de Milan »

Beretta, Claudio, Luzzi Giovanni: « Letteratura milanese » (d. origini a C. Porta), Milano, 1982

Beretta Claudio, « Letteratura dialettale milanese », Hoelpi, Milano, 2004.

Giorgio Caprotti « Milan in saccoccia » Italiano – Milanese, Libreria Meravigli – Milano 1994.


DIZIONARI

G.A. Biffi, « Prissian de Milan de la parnonzia milanesa », 1606.

Bazzetta De Vemenia Nino, « Dizionario del gergo milanese e lombardo », 1939

Cherubini Francesco « Vocabolario milanese-italiano » (6 volumi), Libreria Meravigli – Milano, 1997.

Ambrogio Maria Antonini « Vocabolario Italiano Milanese », Libreria Milanese – Milano 1996.

Cletto Arrighi « Dizionario Milanese – Italiano », Ulrico Hoepli – Milano 2005

C. Beretta, « Dizionario milanese-italiano » - Vallardi – 2002

Vocabolari Milanès classegh

Bon dì a tucc.
Voeurevi fornì di titol de vocabolari del Milanès classegh che normalment mì doperi per scriv in quij pagin chì.
El primm, pussee important per i vocabol antigh a l'è quell del Cherubini (6 voll.). "Vocabolario Milanese-Italiano" - Milano SAS editrice 1978. Ristampa dell'edizione Milano, presso l’Imp. Regia stamperia, 1839-1843.
Ambrogio Maria Antonini "Vocabolario Italiano-Milanese". Libreria Milanese - edizione 1996.
"Dizionario Milanese" - Avallardi editore 2002 - a cura del Circolo Filologico Milanese (coordinamento Claudio Beretta, Cesare Comoletti).
"Grammatica del dialetto Milanese" - C. Beretta - Libreria Milanese - edizione 1998.
Per quel che var la letteradura Milanesa a gh'è vum di pussee important liber:
"Letteratura dialettale milanese. Itinerario antologico-critico dalle origini ai nostri giorni" - Claudio Beretta - Hoepli, 2003.

lunedì 12 novembre 2007

29 november, Santa Caterina: el temp del giazz

In quel dì chì scomincen normalmente i primm giazzaa.
La Santa Caterina la se ciamava anca la "Mercanta de nev" perchè l'era el temp de giazz e nev del scominci de l'inverna quand che devom pizzà el foeugh denter el camin per purifià i cà e informalà i busecch.
Se passa de la scighera e scigheron autunnal a la "la ghiba cont i lugher", con rizzà de giazz sora i ramm: "prinad con la galaverna sui bròcch e ramed".

"A Santa Caterina el sacch de la farina"

"A Santa Caterina o nev o prina"

"A Santa Caterina porta el sacch de carbonina"

"A Santa Caterina se sara la vacca in la cassina"

El 29 i nòster vegg seren sòlet portà i vacch in de la stalla per ciappà minga el fregg de l'inverna e cont el fiaa di vacch cald caldish, se scoldaven anca i coeur di grand e piscinnin che se contaven suu i stòri e leggend de la terra Lombarda.

mercoledì 7 novembre 2007

Via Andegari: on nòmm celtegh

El par che la via la gh’abbia ciappaa el nòmm de ona antiga famèja meneghinna, Andegari o Undegari, che seren chì de cà.
On quajvun di studios retegnen, inscambi, che el nòmm Andegari el provegn de la vos celtega “andeghee”, cioè biancospin, pianta cespugliosa che la cintava tutta la via, in di temp di fondador de la cittaa de Milàn: i Celti Insubri.

“La via Andegari la regòrdava el nòmm del biancospin, pianta sacra; el primm monaster benedettin, vegnì suu sora el perimetro de quista ellisse, la gh’aveva el nòmm de San Protas ad monachos o a la rogora, che la designava la presenza de rogor.
El biancospin (scé, sceach, sciach) el podeva formà ona sces de separazion attòrna a di terren sacher, ma l’etimologia de l’Andegari de andeghee riciamm pussee el termen
“an-dee”, per dì “minga dè”, che designava tutt quell ch’el se trovava foeura del nemeton”.
Ciappaa de: http://www.storiadimilano.it/Miti_e_leggende/medhelanon.htm

Ghe besògn anch de fà nòta i dò piant ciamaa, el Biancospin e la Rògora, seren i piant sacher del pòpol celtegh insubre fondador de la cittaa de Milàn.
Seguitand i font stòregh savemm che el fudess pròppri on sces de Biancospin, trovaa in d’on praa in mezz al bosch in del mezz de la Pianura Padana, ciamaa di gent del sitt “Insubrio”, a menà i Insubri de Belloves vers el loeugh sacher in doe che fà suu la citta de Medhelan.
El Biancospin l’è associaa simbolicament a la dea Belisama, divinitaa che poeudom recònoss con la Madonnina sora el Dòmm.
Cattedrà quista che, andand indree in di temp, la sòrg sora i antigh ruvin de i precedent Santa Maria Maggior, Santa Tecla e el templi roman de Minerva che sorgeva sora i antigh ruvin del templi de Belisama.

La Rògora, pianta sacher di Druidi associada al dè Belenos/Beli, la ven figurada sora vum di anton de la cattedrà (quell de mancina), con i radis che van afond in de la Mader terra, e che la rappresenta la nascita a noeuv, el templi sacher in doe che i antigh sacerdòtti portaven a termen la formazion spiritualla.
I potent pilaster a l’interna del Dòmm doveven rappresentà ona bosch de rògor e anch la Vita eterna.

martedì 6 novembre 2007

El Cuazz o Sperada

El Cuazz (ne la parlada Brianzoeula) o mej cognossu 'me "Sperada" l'è ona pettinadura de dòna special de la Lombardia e Svizzera Italiana.
L'uso di guggiun o anca ciamaa spuntun che compon el Cuazz, utilizzaa per ornà el coo, el se perd in di nòtt di temp e chì in Lombardia la gh'era gianmò testimonianza de l'Età del Bronz, trovaa in di torber e ciappaa a noeuv anca a l'età medioeval e rinascimental cont i guggiun poggiaa sora i scuffi.
El Cuazz a l'è de biancumm per i pussee scior e de ramm argentaa ma anch de legn per el pòpol. A l'è compòst d'on guggiun con duu pòmm oval poggiaa a la stremitaa e el vegn infilzaa in di ason raccòlt sora la crappa di tosann de marì.
I guggiun, ciamaa anca spadinn, seren bej lavoraa e decoraa, e vegniven fà don di moros a la tosa quand che se ufficializzava la promessa, che l'era consideraa di tosann 'me ona promessa de sposalizzi.
I guggiun con la guzza rondada seren ciamaa cugiaritt, fuseii e anch spazzaorecc, vegniven fa don del marì a la miè el dì del matrimòni e d'alter vegniven giuntaa, in di agn, per occasion speciaj 'me la nascita di fioeu o anniversari de fà regòrd.
El nummer di sti guggiun l'era per la spusa reson de oorgoeuj de fà mostra in paes e testimonià el benesser del marì e de la soa considerazion.
La pettinadura l'era elaborada e la comportava on jutt esterno: l'era complicaa infilzaa i guggiun in di ason di cavej ch'el serviva per quattà su el spuntun.
El Cuazz l'era vum di simbol i pussee important che permetteva ai tosann de manifestà l'estrazion social: nubil, promessa, sposada, con fioeu, ecc.
I tosann rinonziavan ai alter ròbb per podè avè el Cuazz.

lunedì 5 novembre 2007

Festa de San Martin

El vundes l'è la festa de San Martin.

"L'estaa de San Martin la dura trii dì e on ciccin". In quel dì chì e in di trii dì a vegnì, ghe dovaria vess el sò cald teved cont i giornad ters.
A Milàn se pagaven i ficc, se fissaven i noeuv fittanz e se faseven i sanmichee (traslòch).

"A San Martin se cunta i pegor". Se faseva la conta di ròsc che se poneven in di stall.

"A San Martin tutt el mòst l'è vin". El vin de queij d'ii chì a l'è on vin che se bev de subet perchè el gh'aa la tendenza a devegnì asee. Se s'el voeur mantegnì ghe besògn de
spettà la lunna che cala de marz per toeul del vassell in d'on dì senza vent e senza pioeuva per fà minga el fiorin che l'è quella fior bianch che se forma in superficia.
El vundes la Natura l'è tutta ona taolozza del color d'or e porpora cont i foeuj borlen giò in de la greva teveda.
L'è la simbologia che la scandì el andament di stagion.
In di sitt del Milanès fann la funzion anmò incoeu de la "giornada del ringraziament", con di cerimòni religios e familiaj.
El vundes marca el scominci e la fenitiva de l'agn agricol: di semineri hinn a termen (el forment), di alter hinn al scominci (el riis).
I animaj hinn sarà suu in di stall per passà l'inverna al ripar.
Quella festa chì la se celebrava in di temp antigh. I divinitaa che proteggeven el regolecc seren onoraa fasend di celebrazion cont el vin e i provvist per l'inverna.
L'estaa de San Martin la rappresentava el "Sò noeuv" (Belenos/Beli) ch'el sbarlusiss e ingajardiss Mader terra.