venerdì 8 febbraio 2008

contraad antigh celtegh de Milàn

Minga tròpp lontan de la “Scala” gh’è ona via piscinnina che la se ciama “Andegari”.
Gianmò in d’on pòst precedent hoo parlà de l’origin e del significaa de quell nòmm chì.
Per refrescà la memmòria:
El par che la via la gh’abbia ciappaa el nòmm de ona antiga famèja meneghinna, Andegari o Undegari, che seren chì de cà.
On quajvun di studios retegnen, inscambi, che el nòmm Andegari el provegn de la vos celtega “andeghee”, cioè biancospin, pianta cespugliosa che la cintava tutta la via, in di temp di fondador de la cittaa de Milàn: i Celti Insubri.
“La via Andegari la regòrdava el nòmm del biancospin, pianta sacra; el primm monaster benedettin, vegnì suu sora el perimetro de quista ellisse, la gh’aveva el nòmm de San Protas ad monachos o a la rogora, che la designava la presenza de rogor.
El biancospin (scé, sceach, sciach) el podeva formà ona sces de separazion attòrna a di terren sacher, ma l’etimologia de l’Andegari de andeghee riciamm pussee el termen
“an-dee”, per dì “minga dè”, che designava tutt quell ch’el se trovava foeura del nemeton”.
Ciappaa de: http://www.storiadimilano.it/Miti_e_leggende/medhelanon.htm
Ghe besògn anch de fà nòta che i dò piant ciamaa, el Biancospin e la Rògora, seren i piant sacher del pòpol celtegh insubre fondador de la cittaa de Milàn.
Seguitand i font stòregh savemm che el fudess pròppri on sces de Biancospin, trovaa in d’on praa in mezz al bosch in del mezz de la Pianura Padana, ciamaa di gent del sitt “Insubrio”, a menà i Insubri de Belloves vers el loeugh sacher in doe che fà suu la citta de Medhelan.
El Biancospin l’è associaa simbolicament a la dea Belisama, divinitaa che poeudom recònoss con la Madonnina sora el Dòmm.
Cattedrà quista che, andand indree in di temp, la sòrg sora i antigh ruvin de i precedent Santa Maria Maggior, Santa Tecla e el templi roman de Minerva che sorgeva sora i antigh ruvin del templi de Belisama.
La Rògora, pianta sacher di Druidi associada al dè Belenos/Beli, la ven figurada sora vum di anton de la cattedrà (quell de mancina), con i radis che van afond in de la Mader terra, e che la rappresenta la nascita a noeuv, el templi sacher in doe che i antigh sacerdòtti portaven a termen la formazion spiritualla.
I potent pilaster a l’interna del Dòmm doveven rappresentà ona bosch de rògor e anch la Vita eterna.

Gh’emm de marcà che gianmò el Polibio aveva fa nòta che i Insubri seren sòlet fà suu i borg minga cintà di mur, ma marcand el confin con di lanz de ferr che saraven suu ona sorgent (font sacher) o anch on aves.
L’è el cas de piazza Diaz, in doe che se troeuva via Rastrelli: el nòmm de quell chì el deven di vocabol celtegh “stube” (stuva).
L’era ona delimitazion per consacraa on loeugh ai divinitaa.
Inscì i divinitaa se identificaven in di loeugh medem e ne renforzaven proteggend tucc.
Second i scovert archeòlogich anch di alter sitt de Milàn, se ved che i primm templi celtegh seren fà suu a “pianta” ronda, in del mezz de quell gh’era ona pòrta serciada de ona lòbbia.
“I gent se posaven foeura del ciòs e la pòrta l’era doprada per espon i simbol sacher. La procession la se moeuveva seguttand el percors del Sô.”
Inscì l’era vegnì suu el primm serc templi de Milàn, là in doe che gh’emm anmò el simbol de la “scrofa semilanuta”.
El Polipio diss che in de l’interna del primm templi seren mantegnii i “insegn doraa” con sora marcada la scrofa, simbol potent de la dea Belisama e del dè Beli/Belenos.
Quist insegn seren di bander tessuu de lana, intarsiaa d’òr, ciamaa “inamovibil”, seren levà suu del templi domà quand gh’era on pericol e i guerrier doveven defendell de bon e faj minga portà via di nemis.
Con la battaja contra i roman, quist insegn a hinn staa portaa via e sconduu sora i montagn de la Valsassina.
La gesa de Santa Tecla, l’è sòrta sora el templi celtegh de Belisama: varda cas, sia Tecla che Santa Maria Maggior, e inscì el nòster bellissim dòmm de Milàn, hinn tucc dedicaa a “Maria Nascente”. El dòmm l’è l’unegh in tutta Europa a vegh ona Madonnina sora in s’cima e minga ona cros !
L’è el Cesare medem a dì che i Insubri veneraven ona dea simil a Minerva che poeu luu l’haa sostituida con quella romana.
Belisama l’era ona dea “tripla”: mader, guerriera, tosa.
Inscambi di roman, la dònna celtega l’era tegnuda in gran considerazion e la gh’aveva anch la possibilitaa de andà in guerra e de vegh di poder in terra.
I roman che se seren stremì di quist usanze, per defendes de ona probabilitaa inscì, la metteven in ridicol, e la faseven parì ‘me on mòster anormal.
Dione Cassio el diss: “La gh’aveva ona corporadura enòrma cont on aspett terrificant e la vos sbroeusger. Ona gran meda de cavej color ross viv vegniven giò finna ai genoeugg: la gh’aveva indòss ona collana d’òr intortiada (torques) e ona tònega de tan color, sora la qual l’era poggiaa on tabar grev, mantegnuu franch de ona fibbia”.
“On s’cera intregh de forestee reusissen minga a oppones a on unegh Gall se quist ciamass in jutt la pròppia miè che a l’è semper ona dònna fortissima e con i oeugg celest...”

2 commenti:

Anonimo ha detto...

L'hoo goduu 'me ona tosetta la cuna ona pigotta...

Pier

Mondschein ha detto...

Proppi on bell post! El gh'è semper on quajcoss de imparà a legg i tò posts, Elena! :-) Vun de quij dí chí, dovaría anca mí taccà su a scriv on quajcoss che'l revarda el passáa de Milan e de l'Insubria tutta. Anch inscí de desmentegà minga el parlà di noster vegg. :-)
Innanz inscí

PS On para de paroll in de'l tò post gh'hann besogn d'on asterisch e d'ona spegazion ...