martedì 19 febbraio 2008

El dì che Giovanni D'Anzi, Alberto Rabagliati e Natalino Otto se innamoran del western-swing

Sabet 28 April 1945, trii dì dopo la liberazion de Milàn, vers mezzdì, a on tavolin del Biffi in Galleria se troeuven (ormai l’è ona sana abitudin) el Giovanni D’Anzi, che el sorseggia el sò campari, l’Alberto Rabagliati, intent a centellinaa on bianchin spruzzaa cont l’oliva, e el Natalino Otto, che el se dis astemi e el preferis dò dida de rabarbaro affogaa in de l’acqua de selz. L’argoment de la giornada, asca (òltre) ai gamb di tosann che passen in bicicletta i sottan al vent, l’è on pacch de dischi 78 rpm che on sergent maggior american negher el sera desmentegaa in on casin de Via Torchio e che l’Alberto cont “nonscialans” el gh’aveva nasconduu sotta el spolverin e portaa via la sira primma. Da ona guardia MP de Eudora (Arkansas), grand gross ciòlla e loquas ‘me ona zabetta, de stanza a la caserma de Via Forze Armate, in doe el Rabagliati el faseva el barbè per rotondaa i magher guadagn come cantante e attor, el vegn a savè che i dischi seren “fuori commercio” e in pratega hinn di “electrical transcriptions”, minga del tutt ufficializaa da la onnipotent lobbie de la Società Autori e Editori USA, a benefizzi esclusiv del dipartiment per l’intratteniment di trupp del contingent american in Europa (i famigeraa e ultrarar V-Discs). Saràa denter la soa povera cameretta in fittanza, semper pussee curious e come al cospett de on forzier penna scovert, el nòster, cont i man che ghe tremen, el disfa pian pian la corda che lega el carton e el scomincia a legg i nòmm sora i etichett: Bob Wills & His Texas Playboys, Bill Boyd’s Cowboy Ramblers, Cliff Bruner’s Texas Wanderers, The Light Crust Doughboys, Milton Brown & His Musical Brownies, Roy Newman & His Boys, Ocie Stockard & His Wanderers, Tune Wanglers. Tutta gent mai cognossuda e mai sentuda: el mister, inscambi de dipanass, el diventa pussee fitt. El Rabagliati, contrariaa e malmostos, torna indree al sò lavoreri in caserma e, tra on taj de cavej, ona lozion antipioeucc e ona insaponada de barba, el gh’haa la fortunna de combinà ona cicciarada cont el maresciall e bombardin de fila de la banda musical del reggiment american. L’ufficial, in ona lingua pussee visina a l’ingles-sicilian che a l’italian, el ghe spiega che i musicisti (tucc rigorosament de razza bianca) di 78 gir in question hinn a vari titol i pader del moviment ciammaa “western-swing”, nassuu in de la segunda metà di agn Trenta quasi contemporaneament in ona zona compresa tra el Golfo del Texas e la Mobile Bay in Alabama e subet esportaa in di sall da ball de California, Oklahoma e Nevada, stampaa in milion de còppi da i maggior etichett discografich nordamerican, protagonista indiscuss di jingles pubblicitari radiofonich e di colon sonor di films de Hollywood. Musica certament innovativa che la assomma in de la soa formula complessa el ragtime de Sedalia (Missouri), blues e jazz in divers mascheradi, hillbilly, el country primma manera, el tex-mex del border, la musica etnica di minoranz (Hawaiian, cajuns, austro-todesch, slavo-boemi, balcanic e yiddish, polach e ucrain), fin al boogie-woogie. Insòmma on bell amalgama che el soddisfa on poo tucc i palaa e che l’è adree a soppiantaa i alter orchester de balera (mej dì de “ballroom”) come i big bands del Glenn Miller, Benny Goodman (“The King of Swing”), Fletcher Henderson, Louis Jordan, Cab Calloway, ecc. ecc. Addirittura el gradua, in vena de confidenz, el se sbilancia a dì che duu mes primma a Napoli, in on caffè malfamaa di part del quartier Sanità, el gh’aveva vist e sentuu on fioeu smòrt e segalign, forsi on cert Renato Carosone, pianista diplomaa al Santa Cecilia, che el cercava cont success de innestaa questa gemma vegnuda d’oltreoceano sora l’idioma musical partenopeo…
Eccitada fòrt dal raccont de l’Alberto, la compagnia la staa puu in de la pell de ascoltaa la novità e decid de andaa a cà del Natalino, pròppri dinnanz al Biffi sora a quella che adsedess l’è vuna di boutiques de la Spagnoli. El fortunaa possessor del fonografo ciappa on disco a caso, el se varda in gir cont el far circospett de on lader, el mett in moto el piatt cont ona certa esitazion… Gianmò da i primm battud, i trii amisoni haan capì de vess miss a part de ona vera e propria revoluzion: note ciar e nett, vos cristallina, perizia musical d’eccezion, on inedit bilanciament de strument a corda e otton, fantasia di assolo mai sperimentada in di nòster contraad, soratutt el ritmo che el te lassa minga staa, el te trasmett vampaa de calor insema a brividi de frech, e el te faa moeuv el piscin ‘me on ossess.
Dopo on para de menud de catalessi el Giovannin D’Anzi el se setta al pianofort e el scomincia a solleticaa la tastiera cont la manina drizza fin a quand el se ferma sora on Do minor settima, l’Alberto Rabagliati ciappa su duu cuggia e i a batt a temp contra la sponda de ona cadrega, el Natalino Otto el se s'ciariss la gora e el se lancia in on skat foeura de riga…
In de l’istess sabet sira, sul tardi, tra pacchett voeui de sigarett american, biccier con tracc de campari, bianchitt, rabarbari e avanz de quatter filzett de salam cruu, i trii, stracch ‘me vilan ma felis ‘me belee, hann gianmò partorii: “Che Ritmo, Senti Che Ritmo”, “ La Classe degli Asini”, “Mamma Voglio Anch’io la Fidanzata” e “Op! Op! Trotta Cavallino”, oltre ai covers de “Deep In The Heart of Texas” e “Four Or Five Times”.
Da lì a on quaj mes vegnarann a la ribalta, e a la grand, i vari Angelini, Kramer, Semprini, su su fin al sfortunaa contrabbassista, violinista, fantastic bandleader e prolific autor torines Ferdinando Buscaglione, in arte Fred.
La parabola del western-swing l’era in piena ascesa...

Pier

3 commenti:

Mondschein ha detto...

Ciombia Pier... Soo no se dì... Sont chí a bocca overta... :-D
Te seet proppi tusscoss de la musiga di Yankees... T'heet passáa tant temp in del Sud di Staat Unii?

davide ha detto...

scusemm, 'se'l voeur dì "segalign"?

Anonimo ha detto...

"Segaligno", magher e deperii. Cerca ona foto d'epoca del Carosone e t'el capis!

Pier