lunedì 25 febbraio 2008

EL BLUES EL GH’HAA ANCA ONA MAMA BIANCA…

Nino Ferrer, el cantautor, jazzista, etnòlogh e pittor nassuu a Genova ma frances d’adozion, tant eccezional quant desmentegaa a la svelta de la part de chì e de la part de là del Mont Bianc, l’era el reponsabil de ona canzon-tormenton del 1967 intitolada “La Pelle Nera”. Senza tròpp preambol e cont ona ciaressa disarmant, el Nino dichiarava de vourè vestii el color de pell del Ray Charles, James Brown, B.B. King e Wilson Pickett per poudè cantà ‘me lor e fà inscì la musega di sò beniamin. Ona ròsa de ballitt de s’ciòpp de caccia, in ona tragica mattina de l’estaa del 1998, l’haa purtròpp mettuu la paròlla fin a quest e ad alter bon propòsit e, anmò adsedess, semm chì a domandass se l’artista l’era vun cont ona ment lònga e verta o el gh’aveva ciappaa tucc per el cuu cont la soa apparentement facil ironia.
El cappell l’è ona bella scosa per presentà el blues bianch nordamerican, on filon original fiorii soratutt in West Virginia, Virginia, North e South Carolina in contrapposizion a quell parallel de stamp “black” vegnuu foeura di Stati central e meridional. Ona splendida realtà e ona sacrosanta verità che tant critich, de bass profil e minga semper in bònna fede (quei cioè che regalen la “coltura” cont el contagott e, per nostra fortunna, hinn ormai in via d’estinzion), hann ignoraa o cercaa de faa passaa per ona mera leggenda senza fondament stòregh. Polemiga? Sòtta…
Me raccomandi de capì che quand se tratta de musega nordamericana in questi termin se faa semper riferiment a quella incisa sora suppòrt discografich commercial (cilinder, disc), privaa (transcrizion, acetat) e governativ (registrazion sora el camp de e par la session musical de la Library of Congress de Washington D.C.), var a dì i unegh font de studi incrontrovertibil in grad de superà la precarietà de la trasmission oroaural. L’è anca vera che la radio, per soa istessa definizion e segond i punt de vista, la se poeud demostraa on strument via via prezios o devastant per la conservasion e diffusion de la musica folkloristica (e minga domà quella): l’è bònna de arrivà anca in di post sperduu, e annullà l’isolament de decenn, o livellà tuttcòss fin a rendel apatic, steril, anonim e orfanell de tucc i inflession regional (la bellezza vera de on tòcch de stòria irrepetibil…).
In Nordamerica el fluss migratori de la gent bianca, e pussee anmò de la minoranza de color, specialment dopo la Guerra Civil e cont maggior vigor durant la Grand Depression, el batt i straa de la domanda/offerta del lavoreri de qualsessia gender. I region oriental, cont i lor attivitaa estrattiv e i filand, ricieden e riciamen ona straordinaria “forza lavoro” e addree el carrozzon de la manovalanza se moeuv tutta ona fauna eterogenea gianmò veduda da semper al seguit di esercit: musicisti, giogador d’azzard, cusinee, barbè, lavander, boottlegers (distillator illegal de alcol o “moonshine”), dottor e dentisti senza patente, puttan per ogni borsa, avventurier de la pussee bell’acqua. Besogna anca tegnii in ment on tragicomic aspett minga pròppri marginal, che cioè i compagnii che pagaven i salari seren anca i titolar de i spacci in doe se serviven i operari e i proprietari de i allogg in fittanza: on bel circol vizios a tutt vantagg del capital!
Bon, el blues bianc de la West Virginia, de la Virginia e de la North e South Carolina el nas in manera autoctona e el se desveluppa sora dò grand tematich: el tipo de impiegh di indigeni e di emigraa (minator in di doo Virginia, operari tessil in di doo Carolina) e i emozion pròppri ligaa a i risvolt positiv e negativ del lavoreri (contratt a temp determinaa, pag da strozzit ma segur, minga de diritti social e sindacal, mort bianc e maladii professional (black lung, cotton mill colic), sfruttament de brasch minoril, ecc. ecc.).
Tra el 1926 e el 1929, Frank Hutchison, on minator de Logan County (West Virginia), incid per la Okeh de New York ben 38 brani in de la miglior tradizion bianca. In possess de ona abilitaa chitarristica impeccabil e de ona vena blues che la gh’haa nagòtt de invidiaa ai bluesmen negher, Hutchison el se cimenta cont pròppri composizion, rags strumental e ballad topic, come “The Train That Carried My Girl From Town”, “The Miner’s Blues” e “Johnny & Jane”, che in nissun cas se poeuden fà risalì ai modell del Delta, Memphis o Chicago. El westvirginian resta infatti, assema a Sam McGee (Tennessee) e Riley Puckett (Georgia), on pionier de la chitarra “fingerpicking” bianca e ona preja miliar per originalità e versatilità.
Moran Lee “Dock” Boggs, on banjoista “clawhammer” (tecnica arcaica e percussiva) viginian, minator e sindacalista ante litteram, l’è el titolar de 12 matris registraa per la Brunswick a New York (1927) e per la Lonesome Ace a Chicago (1929). Var la pena de ribadì che el banio (naturalment a cinq cord), anca se molto men popolar rispett a la chitarra, l’è minga on strument tant inusual in del blues: banjoist de color - e chì se nota on alter interscambi interessant cont i musicisti bianc – ‘me Harry “Ragtime Texas” Thomas (quell che la ispiraa la “On The Road Again” di Canned Heat) o Gus Cannon, animator de la jug band Cannon’s Jug Stompers, hinn di splendid esempi al riguard.
Dock Boggs, se diseva, l’haa inventaa nagòtt ma el gh’haa avuu ona grand intuizion: l’haa capì che la bellezza intrinseca, la poesia e la semplicità di ballad importaa o nativ, cont o senza accompagnament strumental, podeven vess preservaa minga domà intatt ma addirittura accentuaa se sposaa a la forza evocativa, ruvida, essenzial e immediata del blues di origin. Brani come “Down South Blues”, “Sugar Baby” e “Country Blues” (mai titol l’è staa pussee esplicit) hinn di veri e propri manifest sonor de on stil e de on idioma senza paragon.
Originari de la South Carolina e operari in di opific (textile mills) de East Rockingham, Jimmie Tarlton e Tom Darby hinn on duett estremament popolar in de la zona sia per i spettacol dal viv e radiofonic che per i disc incis (circa 80 sides tra el 1927 e el 1932). La caratteristica l’è senza dubb la chitarra “bottleneck” o “steel” del Darby che a voeult la par imitaa i accent hawaiian: Tom Darby el se vanta de ves l’inventor de quest sonorità particolar e el giura de vegh mai sentuu primma on musicista hawaiian. Fatto sta che “Columbus Stockade Blues”, “Birmingham Jail”, “Heavy Hearted Blues” e “Slow Wicked Blues” lassen verament a bocca verta per l’originalità di part vocal che se intreccian cont la complessa struttura de l’accompagnament.
I fradej Dorsey e Howard Dixon (nassuu in South Carolina ma trasferii anmò piccinitt in North Carolina) poeden vantaa ona carriera lavorativa e musical squasi del tutt simil a quella del Darby e Tarlton: manovren i telar in del dì e Howard Dixon el tira foeura la soa chitarra “bottleneck” in di bar la sira (tra l’alter l’haa ciappaa lezion dal Tom Darby tra ona birra e l’altra…). Contattaa da la RCA Victor Bluebird, dal 1934 al 1941 el duett registra on repertori variegaa de blues cont di marcaa influenz country (“Weave Room Blues”), hinn religious (“Easter Day”), framment de ballad ingles (“Girl I Left in Danville”) e, per smentis minga, musica hawaiiana. Forsi i men “purist” tra i personagg trattaa chì denter - notem i agn de i incision e regordemes el discors de la radio al scominci - che comunque meriten on pòst minga secondari: el folklore musical nordamerican el se costruì anca grazie a artist in evoluzion e cont ona identità squasi apòlid.
In gir a la cuna del blues, el dì che l’è nassuu, ona domeniga de riscondon del Pader Eterno, gh’era anca ona mama bianca… e el sò papà, negher ma de polver de carbon, l’era giò in miniera o el trafficava a cottim cont i telar de filaa el coton.

Pier