lunedì 18 febbraio 2008

DAVIDE VAN DER SFROOS, TRII GATT, I CAJUNS E ONA PRINCIPESSA CREOLA

Ecco on alter gran lavoreri del nòster Pier: semper pussee FENOMENAL :D




Pròppri la istessa mattina che el Cimino, quell de l’alibi autoerotic, el vegniva condannaa minga per contrabband de sigarett e de cioccolatt, ma per atti osceni, dal Tribunal de Còmm, el Davide Van Der Sfroos, per protesta civil e ordinada, el ritornava a Tremezz, impacchettava i sò quatter ròbb, comedava in da la spòrta de viagg i sò trii gatt e el se metteva on altra volta sora la straa. Bisogna che femm la conoscenza con i gatt: “Roosevelt”, on bastard del color d’on scorbatt senza on oeugg e cont on moncherin de coa, “Ira Lee”, on calicò furb ‘me ona faina, e “Leroi”, on certosin cont la flemma de on fra certosin. A dilla tutta intrega gh’era anca “Procol Harum", on mezz persian sparì appress a ona gatta in amor sora i tecc de la canonica la sira prima e mai puu ritrovaa. Dunque, el Davide a tapp forzaa, cont mezzi de fortuna, traversa la Francia, arriva in Bretagna, terra di sò gent, e el prenota on post low cost sora on jet per Baton Rouge, Louisiana.
Adsedess, fioeu e tosan, contom suu on poo de stòria che la guasta minga. E poeu la paga… squasi semper.
On grupp scisciaa de Bretoni riva in Canada in del 1604, guidaa da on cert De Monts, seguii in del 1608 (appena dopo la fundazion de Quebec) da ona quaj fameja de emigrant. Questi se stabilisen in vuna di tree provinc “marittime” su la costa de levante e la battezzan Acadie; in del 1621 i Ingles scambien el nòmm del territòri in Nova Scotia e el re Giacomo Prim la daa in don a Sir William Alexander. Per circa on secol l’Acadia (o Nova Scotia) la passa de man intra i Frances e i Ingles che infin, cont el trattato de Utrecht (1713) diventan i padron definitiv ma devon rinuncià ai dò isol de Cape Breton e Prince Edward. Questa perdita e la differenza de religion intra i Ingles (protestant) e i Frances (cattolich) l’è la causa de innumerevol scaramuch che sbocchen foeura in ver e pròppri battaj sostenuu anca da i tribù de indian canades da ona part e da l’altra.
In del 1755 circa 6000 Acadians seren costrett a emigraa dal Canada oriental e a stabiliss in di coloni brittanich (soratutt in Virginia) e pussee a sud in Louisiana, ai quei temp anmò on possediment frances; trii agn dopo alter 3500 person ciappan la istessa via. In seguit a la pas de Parigi (1763), che la mett fin a la guerra de i Sett Agn, el Canada, insemma a la Nova Scotia, Cape Breton e l’isola Prince Edward, passa a la Grand Bretagna e la Louisiana a la Spagna. In questa occassion ona part consistent de francofoni decid de ritornaa in Acadia e la va a occupaa la provincia ciamma New Brunswick.
In Louisiana i esul cajuns, come scomincian a ves cognossuu dai coloni de lingua ingles (“cajun” l’è la pronuncia storpiada ingles de la parola “acadian”), se insedian a sud-ovest (Attakapas County) in villagg circondaa de terren paludos o bayous (per definizion el bayou l’è l’esatt contrari de on isola!) , e fondan i cittadin de St. Mary, Lafourche, Bayou Teche, Vermillion e Baton Rouge. In del 1800 la region la ripassa anmò in di man frances e trii agn dòpo el Napoleon Bonaparte, per assestaa i finanz durament provaa da la guerra contra l’Inghilterra, la vend a i Stati Uniti d’America per quindes milion de dollari (“Louisiana Purchase”). Finalment in del 1812 la Louisiana entra a faa part de l’Union come la stella nummer 17 sora la bandera americana.
Sarom suu la parentesi stòrega…
Oltre al doperi corrent de la lingua frances cont corius terminologii arcaich (el “Cajun-French”, in opposizion a l’English o Parisian French), la tradizion musicalla cajun la presenta ona caratteristica che, sebben comun a grand part de la cultura folkloristica de ogni paes, chì la lassaa el segn in manera peculiar: la musica de ball rural. Poeudom affermà cont assoluta certezza che ogni cambiament capitaa in de la musica de origin francofona in Louisiana l’è staa semper puntualizzaa da l’influenza che i motiv per danza, assimilaa dal contatt cont i cultur musical nativ o limitrof, l’haa esercitaa sora el patrimoni tradizional cajun. Per esempi da l’Acadia i Frances hann portaa la “dance ronde” (incoe completament dismentega), da i Creoli (on potpourri de razz europee, african e indigen) hann mutuaa la “contradance francaise” (praticament identica a la “square dance” americana), importada da i nobil scampaa a la Rivoluzion francesa. El ragtime ai primm del ‘900 el gh’haa avuu on effett enorma sora i pass de danza cajun (cakewalk, one-step e two-step, divenuu chì “stomps”) e tanti ball o filastroch de la gent de color, ‘me el “zydecho”, el “fais do-do” e in part el “fox-trot”, seren diventaa estremament popolar. Anmò, da i Ingles hann imparaa jigs e reels, sonnaa sora ona fisarmonica (accordeon o melodeon) a l’unisono cont on fiddle e l’accompagnament de on triangol. Infin, subet prima de la segunda guerra mondial, tanti ex string bands cajuns, elettrificaa, ampliaa e rimaneggiaa, hann daa on contribut minga indifferent a la nascita del western-swing (on quaj element jazz cont accent country). Sarom suu la parentesi musical…
Quatter agn fà, a la festa del Mardi Gras in di straa de Lafayette, pròppri quand che l’era adree a cantà “Akuaduulza” con la soa chitarra (ona strana commistion tra el texan J.J. Cale e el scozzes Kevin McDermott), el Davide gh'haa ona vision celestial: duu oeugg de braza, ona bocca cesellaa da on “madonnar” de la Valtellina, duu tett biòtt che sfiden la forza de gravità (biòtt, l’è inscì che se usa durant el carneval da temp immemorabil: tutt i voeult che te mostra i tett, te regalen “ona collana de perl in fila indiana”), dò gamb rubbaa a la Tina Louise, dò ciapp stagn ‘me ona anguria. El sò nòmm l’era Colinda, desdòtt agn, manicure in Bourbon Street, la tosa creola de on stregon voodoo cognossuu da tucc per i so mojos infallibil (on sciampinn de conilli bianc e on oss de gatt negher contra la scarogna) e anca grazie ai blues de l’incontenibil Willie Dixon. El Davide el resta folgoraa, el borla giò dal per ‘me ona pera marua, e senza stagg a pensaa doo voelt el cor dal pader per domandala in sposa. In ona gabbana sora el big bayou del Sabine River el signon el viveva cont la miè, Polk Salad Annie (l’era la famosa “gipsy woman” del Muddy Waters), e tutt el dì l’era lì intent ai sò mestee esoterich da duu franch. Quand el ved el Davide el ghe dis in patois squasi perfett: “Varda ben, laghee, sont on pover sciaman cajun ma me pias el talk show, me pias el gossip, me pias el voster Alfonso Signorini (on culaton bravo come quasi tucc i culatoni…), e so tuscòss del George “No Party” Clooney e de la soa villa sora el lacch de Còmm. Inscì, per falla brev, mi te do la man de la mea principessa e ti inscambi te me intesta la cà del to reggiò a Bellagg, quella verdulina, visin a la fontana, tresent meter su la sinistra dopo la piazza”.
Bon, el contratt el vegn sancìì al restaurant tipic “Katrina” a Jefferson Parish (periferia de New Orleans) dinnanz a ona gigantesca basletta de gumbo; i Subdudes, discrett, misuraa, unplugged cont i calzon cort, i cappell de paja e, per l’occasion, on Hammond B3, procuran l’accompagnament musical per i danz scatenaa fort…
El matrimoni el se celebra a New Orleans duu dì dopo in de la basilica pseudogotica del Sacro Cuore; i testimoni per la coppia hinn el singuilon voyeur Willy DeVille (cont in bocca ona rosa rossa) e el laureaa honoris causa Zachary Richard, melodeon a tracolla.
In fond a la gesa, stravacca sora la balaustra de l’organ, toelettaa e profumaa, Roosevelt, Ira Lee e Leroi, cont on penser al disnaa (ma minga domà quell) se leccavan i baffi…

Pier

4 commenti:

davide ha detto...

Eh... brao Pier

Anonimo ha detto...

Ma te piass el blues, Davide?
Grazie

Pier

davide ha detto...

El blues el cognossi pròppi pòcch. A hin alter i gener de musega che me piasen, anca se gh'hoo minga un gener che'l me pias pussee.

Mondschein ha detto...

Bell'Istoria che t'heet cuntáa su, Pier: te l'heet inventada tutta tí de per tí? Na bella fantasia... :-) Magara te dovariet scriv on Romanz .. :-)