venerdì 29 febbraio 2008

Ghe n'emm pien i ball: odio Sud-Nord

Se andii al video "11" del Festival de San Remo de quell agn chì, in doe che gh'è el Eugenio Bennato e Pietra Montecorvi, e scoltii la canzon "Grande Sud", ve vegn suu el sangu al coo perchè per l'ennesima vòlta l'è ona propaganda anti-nord, anti Milàn: GHE N'EMM PIEN I BALL !!!!

http://www.sanremo.rai.it/R2_HPprogramma/0,,1067123,00.html

giovedì 28 febbraio 2008

GIUSEPPE VENUTI E SALVATORE MASSARO: ON LOMBARD E ON MOLISAN A L’AMERICA

Vardee gent che bell capolavoro l'haa faa suu el nòster Pier !!!
gh'hoo puu de paròll. Verament BRAO !!!


GIUSEPPE VENUTI E SALVATORE MASSARO: ON LOMBARD E ON MOLISAN A L’AMERICA

Epur mì el cognossi quell giovinòtt lì con la chitarra, Cecc, l’è minga el fioeu del Domenico Massaro e de la Carmela? El Domenico, el liutar molisan che l’è vegnuu chì sett agn fa da Monteroduni (alta valle del Volturno) cont ona masnada de bagaj, vun pussee viv de l’alter.
Te gh'eet reson, Lisander, el me par pròppri luu, el s'è faa inscì bell che el se poeud confond per el sosia del Rodolfo Valentino. T'ee vist cont che oeugg el varden i tosann?
El scambi de battud el se sent al club “Unicorn Coffeehouse” de Philadelphia (Pennsylvania) ona sira del 1921 tra duu italian in vena de ascoltaa musega de qualità. Sora el palch ghe dann denter Salvatore Massaro, in arte Eddie Lang (el nomm l’era quell de ona celebre star del basket), a la chitarra, e Giuseppe Venuti, detto Joe, al violin, vegnuu al mond per caso pròppri sora el transatlantic ciappaa di sò gent che scapeven da ona tragica moria de cavaler (bachi da seta) in Brianza (l’unega font de sostentament per i pover “obbligaa”).
Eddie Lang, class 1896 o, segund alter font, nassuu a Philadelphia in del 1902, l’è consideraa el pader del la chitarra jazz e pop de l’intera storia del strument: minga domà perché l’haa influenzaa i miglior musicist de la soa generazion e de quei a vegnìi, come Roy Smeck, Carl Kress, Tony Mottola, Django Reinhardt e George Van Eps, ma anca perché l’è staa bon de andaa de là di vari tecnich, de mis'ciaa “fingerpicking” e “flatpicking” in de la istessa composizion, de inversà i roeul del solista e de la ritmica, de nedregà el sò talent in di pop ballads, in di blues, in di pezzi classegh semper cont success, de incid ona quantità impressionant de titol, cont ona quantità e qualità impressionant de artist, in d'on period de temp relativament brev. A part i ingagg in di bands de jazz (Red Nichols, Dorsey Brothers, Red McKenzie, Bix Beiderbecke) e in session cont Bessie Smith - sì, i leggiuu ben, pròppri l’imperatris del blues - (trii brani a New York per la Columbia), Frank Signorelli e Arthur Schutt, i brani pussee eccitant hinn i duett strumentaj registraa, sòtta lo pseudonim de Blind Willie Dunn (per reson contrattual) insema a l’impareggiabil chitarrista de color Lonnie Johnson in del 1929.
Al scominci de la primma guerra mondial Eddie cognoss e el scomincia a frequentaa el sò vesin de cà e compagn de class, Joe: on sodalizzi che el resistarà tutta la vita, per nòstra fortunna l’è staa preservaa sora disch e soratutt l'haa preparaa el terren a i duu legittim epigoni europei di agn Quaranta, el stròlegh Django Reinhardt e el frances Stephane Grappelli.
Joe Venuti (leva 1903, ma anca chì se disquisis tra el 1898 e addirittura el 1906), on musicista cont solid studi accademich (on background del tutt anormal per on jazzista de l’epoca), l’è praticament l’equivalent per el violin del sò partner Lang per la chitarra. In de la soa longa carriera Venuti l’haa inciduu cont tucc i miglior in ona serie infinida de sessions che la par faa apposta per confond i appassionaa e che culmina in del 1935 quand organizza ona soa pròppria big band per on tour mondial. El sò repertòri l’è quant de pussee vari se poeud immaginà e de spess on motiv cognossuu el servis de facil pretest per ona jam senza soluzion de continuitaa. Composizion original o de autor classegh, canzon popolar Tin Pan Alley, schegg de bosinaad lombard, blues e ragtime, jazz addomesticaa per sal da ball, perfin polk e mazurk, vegnen eseguì cont on gust impeccabil e on tòcch d’archett da ricercà anmò adsedess cont el lanternin.
Purtropp el fil de la storia del lombard e del molisan el se sgiata la mattina del 26 Marz 1933 a New York. El fioeu del liutar de Monteroduni el moeur per complicazion a seguit de ona banal tonsillectomia; cont tutta probabilità el chitarrista l’era affett da emofilia, ona maladia ereditaria de la coagulazion del sangu completament ignoraa da i esam clinich primma de l’intervent.
A la notizia el Giusepp Venuti el se precipita in ospedal, el rintraccia el chirurgh, el ghe mett al coll i sò man affusolaa de violinista, ma fòrt 'me tenaj, el scomincia a string. Trii infermier e ona suora del Cottolengo cont i ar sora la scuffia el blocchen e el consegnen a duu poliziott irlandes che el porten al commissariaa: el vegn rilassaa sotta cauzion versaa da i legal de la Okeh Columbia Records. Dopo duu mes el process per aggression… perduu.


Pier

mercoledì 27 febbraio 2008

el bell del legg in Milanès !

Hoo descovert de pòcch temp, in de la mea libreria, on liber scrivuu totalment in Milanès, che l'è de legg tutt d'on fià: gh'hinn dent tant di vocabol antigh, inscì poeudii anca vialter fà on poo de pratega.
T'el chì:
"El Venter de Milan" - Camillo Cima - Libreria Milanese - 1999

El se tratta de on romanz ambientaa naturalment in del nòster bellissim Milàn del 1878.

El scomincia inscì:

"Semm in del 1878.
- Verz e fasoeu, seller e carottol ! Pomm de terra, succorijn! - Ehi ghe doo on bell broccol ?
- Moccia !
- Ah baloss, canaja !
- Brutt biricchin, barabba d'on barabba.
- Moccia !
Sta scenna la succedeva in contrada de l'Ors tra on'ortolana, de quij che va attorna con la caretta, e quatter o cinqu rabott che ghe andava adree."

martedì 26 febbraio 2008

21 Febrar: giornada internazionalla di lingov mader

El 2008 l'è staa dichiaraaa de l'Assemblea General di Nazion Unii “ann internazional di lingov”.
A coordinà i attività de l'ONU in questa materia chì a l'è l'Unesco, che l'haa stabilii 'me el 21 de Febrar el sarà la "Giornada mondial di lingov mader".

Vun di pass innanz vers la concquista di pròppri identitaa.

L’ INCIDENT DEL SOUTHERN OLD ‘97

In tutt el mond el gh’è minga on paes in doe la ferrovia la gh’haa avuu on impatt inscì important come in di Stati Unii d’America. I locomotiv a vapor e pussee tardi diesel, impiegaa sora ona red de binari talment fitta e fà suu in temp talment ristrett da fà vusà al miracol, annullen i enorm distanz del territori da ona costa a l’altra, favorisen noeuv insediament, trasporten merc, consegnen posta, sposten la gent cont ona facilità mai vista primma. Oltre a la figura carismatica del hobo (el passegger clandestin), protagonist original e senza precedent de ona grossa part de letteratura americana (pensee domà a Steinbeck, Faulkner, London, Dos Passos, Fante, Kerouac, Guthrie), la ferrovia cont tutt i sò aspett l’haa permeaa anca la musica tradizional e topica. Praticament ogni incident che l’haa interessaa la straa ferraa, minga necessariament catastrofic, gh’haa avuu el so cantastori e el so brav artista che l’haa incis ona soa version sora disch per sfruttà i emozion del moment e conquistà la soa fetta de mercaa discografic.
Ona di ballad pussee popolar e pussee radicaa in del folklore nordamerican l’è la “Wreck of Southern Old ‘97” che andemm ad analizzà assema a duu noster amis d’eccezion.
Manassas, Virginia, primavera 1948. Spaparanzaa sora ona banchetta de la stazion, duu ex ferrovier in tuta de jeans cont in man on biccier de mint julep varden i binari sgoraa via in lontananza vers i lev di scambi che paren on miragg. Earl, sigar en bocca, barba bianca, oggiai spess, on legger difett a la gamba sinistra e Lester, tabach de ciccaa, in piazza, ona cicatris sora el nas, espression de bonaccion…tutt e duu pensionaa dopo sessanta agn de onest lavoreri per la Southern Railways.
Lester, te gh’ee lì i bigliett per la partida?
Ghi hoo chì in del portafoeuj, Earl, preoccopess minga.
Lester, a furia de vardà i binari che van vers Danville, pròppri là in fond in doe l’è adree a pissà el can gialt, me vegn in ment el pover Steve Broady, quell de l’Old 97: te se regòrdett? Te se regòrdett quella brutta mattina che el tren l’era deragliaa e gh’hann mandaa sora el post a dagg ona man ai supestit? L’era el 27 Settember 1903, proppri el dì che gh’era nassuu el me primm fioeu. Emm trouvaa el Steve giò del pont, on salt de venticinq meter, el pareva indormentaa; t’ee parlaa cont la soa miè, Sarah, te gh’ee daa on basin e senza faas vidé de nisciun te gh’ee slongaa trenta dollari, la metà de la nostra paga. Te me faa vegnii el magon, Lester.
Lester, ma i bigliett per la partida i emm toeuj?
Forsi l’è mej che te rinfreschi on poo la memoria, Lester.
L’Old ’97 l’era on tren postal velos (certi disen “el pussee velos”) de la Southern Railways, la nostra compagnia, impiegaa sora la linea Washington-Atlanta tra el 1902 e el 1907. I postal seren semper a ris’c perché i conducent (engineers) percepiven di incentiv minga indifferent per distribuii la posta el pussee velocement possibil e spingeven i macchin a l’estremm (hoo leggiuu sora la “Gazzetta del Ferrovier” che tra el 1876 e el 1905 hinn capitaa ben 9355 disaster ai tren postal cont 207 mort, ona carneficina).
Lester, se te seret adree a dì di bigliett per la partida?
Ghi hoo chì al cald in del panciott, Earl, va innanz.
Quella famosa domeniga mattina (“on a cold frosty morning…”) el ’97, a causa de divers contrattemp, el s’è fermaa a la stazion de Monroe (Virginia) cont 40 menud de retard; in de la sosta se decid de cambià el macchinista cont el pussee giovin Steve che subet lancia el tren in ona corsa frenetica vers la Franklin Junction in del tentativ de recuperà el temp perduu. A nord de Danville, t’el seet Lester, gh’è on pont de legn, ciammaa Stillhouse Trestle, a 23 meter sora el Cherrystone Creek, preceduu da ona pericolosissima curva in discesa. El tren el vegn giò da la White Oak Mountain a circa 150 Km/h e la locomotiva cont taccaa cinq vagon solta foeura di binar e la precipita in del torrent: perissen noeuv gent e sett resten ferii in manera seria.
Nunch serom lì, te se regòrdett, Lester?
Lester, speri che te se desmentega minga i bigliett per la partida.
Da lì a quindes agn, cont l’avvent del fonografo, ona decenna de artist rispolveren la vicenda e se cimenten cont el disch: la version pussee popolar l’è quella de Vernon Dalhart (on cantant cont velleità classegh e “da salott”, frecc, meccanic, distaccaa) che impunemanch conquista la hit parade (inscì l’è semper andaa el mond); al second e terz post se piazzen Henry Whitter e Kelly Harrell, cont on arrangiament a duett primma e in formazion a string band dopo, pien de calor, emozion e partecipazion.
Per amor de la verità devom dì che la ballada la deriva de ona composizion del 1888 de l’Alexander Malin, a soa volta parodia de la nota “The Ship That Never Returned” (1865) del compositor Henry Clay Work: a la faccia de l’evidenza on frecass de musicisti in del cors di agn hann pretes le royalties ‘me autor del test e de la musica, addirittura anca cont el patrocinii di avvocat.
Lester, ma semm segur che gh’emm i bigliett per la partida?
Earl, vegn chì arent che te devi dì ona ròbba… Earl perchè te vee minga a da via el cuu?


Pier

lunedì 25 febbraio 2008

Brixia: In del center viveven i antigh Celt

In del center viveven i antigh Celt
mercoledì 19 dicember 2007

(red.) Ona importantissima scoverta archeològica l’è stada fatta on para de dì adree in via Agostino Gallo. In del pian de bass del palazz situaa al nummer 21 de l’antiga via del center de Brixia, hinn staa trovaa tracce de on borg pre-roman, ch’el va indree de segur a l’epoca di popolazion celtegh ligaa a la cultura de Golasecca e ai Cenomann.
El se tratta di abitator del nòster territòri avant de l’arrivi di legion e del qual l’è noto on insediament ch’el va indree a la media etaa del ferr (del V al I secol a.C.) situaa attòrna a la zòna occupada incoeu da Piazza del Foro.
In quii temp lì Brizia (del celtegh Brig, loeugh alt fortificaa) l’era vun di center de scambi e di transit commerciaj situaa in posizion strategica lòngh l’antiga via Gallica.
El palazz al civich 21 risale al 400, ma ovviament l’è staa faa suu sora on insediament precedent. Intanta de quajvun di lavoreri hinn staa gianmò trovaa i rest de ona abitazion de epoca romana e i ultem scav hann de recent portaa a la luce segn di cassinòtt sora terra battuda e scaj de preja, fogoraa rustegh de l’interna con el pian de creia ciòcca, mur divisòri de legn rivestì de creda. Hinn staa trovaa anch rest de vaselamm in majòlega, de quall on boccaa piscinnin con iscrizion in abecee etrusco e ona fibula in bronz. El scalv – fà suu con la collaborazion di proprietari de l’immòbil – l’è diriggiuu de la soprintendenza per i Beni archeologich de la Lombardia.

http://www.quibrescia.it//index.php?/content/view/4002/5/

EL BLUES EL GH’HAA ANCA ONA MAMA BIANCA…

Nino Ferrer, el cantautor, jazzista, etnòlogh e pittor nassuu a Genova ma frances d’adozion, tant eccezional quant desmentegaa a la svelta de la part de chì e de la part de là del Mont Bianc, l’era el reponsabil de ona canzon-tormenton del 1967 intitolada “La Pelle Nera”. Senza tròpp preambol e cont ona ciaressa disarmant, el Nino dichiarava de vourè vestii el color de pell del Ray Charles, James Brown, B.B. King e Wilson Pickett per poudè cantà ‘me lor e fà inscì la musega di sò beniamin. Ona ròsa de ballitt de s’ciòpp de caccia, in ona tragica mattina de l’estaa del 1998, l’haa purtròpp mettuu la paròlla fin a quest e ad alter bon propòsit e, anmò adsedess, semm chì a domandass se l’artista l’era vun cont ona ment lònga e verta o el gh’aveva ciappaa tucc per el cuu cont la soa apparentement facil ironia.
El cappell l’è ona bella scosa per presentà el blues bianch nordamerican, on filon original fiorii soratutt in West Virginia, Virginia, North e South Carolina in contrapposizion a quell parallel de stamp “black” vegnuu foeura di Stati central e meridional. Ona splendida realtà e ona sacrosanta verità che tant critich, de bass profil e minga semper in bònna fede (quei cioè che regalen la “coltura” cont el contagott e, per nostra fortunna, hinn ormai in via d’estinzion), hann ignoraa o cercaa de faa passaa per ona mera leggenda senza fondament stòregh. Polemiga? Sòtta…
Me raccomandi de capì che quand se tratta de musega nordamericana in questi termin se faa semper riferiment a quella incisa sora suppòrt discografich commercial (cilinder, disc), privaa (transcrizion, acetat) e governativ (registrazion sora el camp de e par la session musical de la Library of Congress de Washington D.C.), var a dì i unegh font de studi incrontrovertibil in grad de superà la precarietà de la trasmission oroaural. L’è anca vera che la radio, per soa istessa definizion e segond i punt de vista, la se poeud demostraa on strument via via prezios o devastant per la conservasion e diffusion de la musica folkloristica (e minga domà quella): l’è bònna de arrivà anca in di post sperduu, e annullà l’isolament de decenn, o livellà tuttcòss fin a rendel apatic, steril, anonim e orfanell de tucc i inflession regional (la bellezza vera de on tòcch de stòria irrepetibil…).
In Nordamerica el fluss migratori de la gent bianca, e pussee anmò de la minoranza de color, specialment dopo la Guerra Civil e cont maggior vigor durant la Grand Depression, el batt i straa de la domanda/offerta del lavoreri de qualsessia gender. I region oriental, cont i lor attivitaa estrattiv e i filand, ricieden e riciamen ona straordinaria “forza lavoro” e addree el carrozzon de la manovalanza se moeuv tutta ona fauna eterogenea gianmò veduda da semper al seguit di esercit: musicisti, giogador d’azzard, cusinee, barbè, lavander, boottlegers (distillator illegal de alcol o “moonshine”), dottor e dentisti senza patente, puttan per ogni borsa, avventurier de la pussee bell’acqua. Besogna anca tegnii in ment on tragicomic aspett minga pròppri marginal, che cioè i compagnii che pagaven i salari seren anca i titolar de i spacci in doe se serviven i operari e i proprietari de i allogg in fittanza: on bel circol vizios a tutt vantagg del capital!
Bon, el blues bianc de la West Virginia, de la Virginia e de la North e South Carolina el nas in manera autoctona e el se desveluppa sora dò grand tematich: el tipo de impiegh di indigeni e di emigraa (minator in di doo Virginia, operari tessil in di doo Carolina) e i emozion pròppri ligaa a i risvolt positiv e negativ del lavoreri (contratt a temp determinaa, pag da strozzit ma segur, minga de diritti social e sindacal, mort bianc e maladii professional (black lung, cotton mill colic), sfruttament de brasch minoril, ecc. ecc.).
Tra el 1926 e el 1929, Frank Hutchison, on minator de Logan County (West Virginia), incid per la Okeh de New York ben 38 brani in de la miglior tradizion bianca. In possess de ona abilitaa chitarristica impeccabil e de ona vena blues che la gh’haa nagòtt de invidiaa ai bluesmen negher, Hutchison el se cimenta cont pròppri composizion, rags strumental e ballad topic, come “The Train That Carried My Girl From Town”, “The Miner’s Blues” e “Johnny & Jane”, che in nissun cas se poeuden fà risalì ai modell del Delta, Memphis o Chicago. El westvirginian resta infatti, assema a Sam McGee (Tennessee) e Riley Puckett (Georgia), on pionier de la chitarra “fingerpicking” bianca e ona preja miliar per originalità e versatilità.
Moran Lee “Dock” Boggs, on banjoista “clawhammer” (tecnica arcaica e percussiva) viginian, minator e sindacalista ante litteram, l’è el titolar de 12 matris registraa per la Brunswick a New York (1927) e per la Lonesome Ace a Chicago (1929). Var la pena de ribadì che el banio (naturalment a cinq cord), anca se molto men popolar rispett a la chitarra, l’è minga on strument tant inusual in del blues: banjoist de color - e chì se nota on alter interscambi interessant cont i musicisti bianc – ‘me Harry “Ragtime Texas” Thomas (quell che la ispiraa la “On The Road Again” di Canned Heat) o Gus Cannon, animator de la jug band Cannon’s Jug Stompers, hinn di splendid esempi al riguard.
Dock Boggs, se diseva, l’haa inventaa nagòtt ma el gh’haa avuu ona grand intuizion: l’haa capì che la bellezza intrinseca, la poesia e la semplicità di ballad importaa o nativ, cont o senza accompagnament strumental, podeven vess preservaa minga domà intatt ma addirittura accentuaa se sposaa a la forza evocativa, ruvida, essenzial e immediata del blues di origin. Brani come “Down South Blues”, “Sugar Baby” e “Country Blues” (mai titol l’è staa pussee esplicit) hinn di veri e propri manifest sonor de on stil e de on idioma senza paragon.
Originari de la South Carolina e operari in di opific (textile mills) de East Rockingham, Jimmie Tarlton e Tom Darby hinn on duett estremament popolar in de la zona sia per i spettacol dal viv e radiofonic che per i disc incis (circa 80 sides tra el 1927 e el 1932). La caratteristica l’è senza dubb la chitarra “bottleneck” o “steel” del Darby che a voeult la par imitaa i accent hawaiian: Tom Darby el se vanta de ves l’inventor de quest sonorità particolar e el giura de vegh mai sentuu primma on musicista hawaiian. Fatto sta che “Columbus Stockade Blues”, “Birmingham Jail”, “Heavy Hearted Blues” e “Slow Wicked Blues” lassen verament a bocca verta per l’originalità di part vocal che se intreccian cont la complessa struttura de l’accompagnament.
I fradej Dorsey e Howard Dixon (nassuu in South Carolina ma trasferii anmò piccinitt in North Carolina) poeden vantaa ona carriera lavorativa e musical squasi del tutt simil a quella del Darby e Tarlton: manovren i telar in del dì e Howard Dixon el tira foeura la soa chitarra “bottleneck” in di bar la sira (tra l’alter l’haa ciappaa lezion dal Tom Darby tra ona birra e l’altra…). Contattaa da la RCA Victor Bluebird, dal 1934 al 1941 el duett registra on repertori variegaa de blues cont di marcaa influenz country (“Weave Room Blues”), hinn religious (“Easter Day”), framment de ballad ingles (“Girl I Left in Danville”) e, per smentis minga, musica hawaiiana. Forsi i men “purist” tra i personagg trattaa chì denter - notem i agn de i incision e regordemes el discors de la radio al scominci - che comunque meriten on pòst minga secondari: el folklore musical nordamerican el se costruì anca grazie a artist in evoluzion e cont ona identità squasi apòlid.
In gir a la cuna del blues, el dì che l’è nassuu, ona domeniga de riscondon del Pader Eterno, gh’era anca ona mama bianca… e el sò papà, negher ma de polver de carbon, l’era giò in miniera o el trafficava a cottim cont i telar de filaa el coton.

Pier

giovedì 21 febbraio 2008

La saviezza Milanesa di alter temp ...

Ripòrti chi de sòtta di moeud de dì del Milanès antigh, quij che se senten puu in gir.
Per fass capì, li hoo voltà anch in italian, intra parentesi.


ACQUA TORBERA NO FA SPECC
(dove non v’è schiettezza non v’è bontà)

A QUELL’ACQUA CHE NON ME BAGNA NO GHE BADI
(Tant’è il male che mi nuoce, quanto il bene che mi giova. Dicesi di cosa indifferente)

VESS CONT ON PÈ A MOEUJ E L’ALTER IN L’ACQUA
(Essere tra l’incudine e il martello)

CHI È STAA SCOTTAA DE L’ACQUA COLDA, SE GUARDA DE LA FREGGIA
(Chi si scotta una volta, l’altra sta molto attento)

FÀ VEGNI L’ACQUA AI DENT
(Far venire l’acquolina in bocca)

LASSÀ ANDÀ L’ACQUA PER EL SÒ CANAL
(Lasciar che le cose cambino naturalmente)

LAVORÀ SOTT’ACQUA
(Lavorare di nascosto)

PESTÀ L’ACQUA IN DEL MORTEE
(Fare qualcosa di inutile)

L’ACQUA DOPO SAN BARTOLOMEE L’È BONNA DE LAVÀ I PEE
(Detto di chi è infastidito di ogni cosa)


ACQUASANTA CHE ME BAGNA,
SPIRITUSANT CHE ME COMPAGNA,
BRUTTA BESTIA VA VIA DE LÌ,
SPIRITUSANT VEN CHÌ CON MÌ.
(Cantilena che le balie insegnavano ai bambini quando andavano a letto)

DAGH ADÒSS A ON LAVORÀ
(Lavorare con impegno)

FÀ MANGIÀ AJ
(Irritare, indurre ad ira)

EL FÀ ALT E BASS COME EL VOEUR LÙ
(Detto di chi zoppica)

QUAND STRANUDA L’AMALAA CASCELL VIA DE L’OSPEDAA
(Modo di dire che porta buon augurio per chi starnutisce)

OMM DE QUIJ DE SANT AMBROEUS
(Uomo alla buona, casalingo)

ANDÀ A POLLEE
(Andatura da pollo)

ANDÀ ADREE
(Imitare)

ANDÀ VIA CONT EL COO
(Farneticare)

IN D’ON ANN EN PÒ INSCÌ NASS DI FONSG
(Bisogna dare il tempo al tempo)

A REVEDESS L’ANN DEL DUU, EL MES DEL MAI
(Alle calende greche)

APRIL GNANCH ON FIL, MAGGA ADAS, GIUGN POEU FA QUELL CHE TE VOEU
(in Aprile non ti scoprire, a Maggio poco alla volta, a giugno puoi fare quello che vuoi)

APRIL GHE N’HA TRENTA, E SE PIOVESS TRENTUN, FARAV DEGN A NISSUN
(Aprile piovoso)

ARA BELARA
DE SES E CORNARA
DE L’OR E DEL FIN
DEL COMARIN
STRAPAZZA BORDOCCH,
DENT E FOEURA TRII PITÒCCH,
TRII PESSITT E ONA MAZZOEURA;
QUEST L’È DENT, E QUEST L’È FOEURA.
(Conta bambinesca)

TRÀ SU I BARBIS
(Alzare la cresta)

INANZ INDREE BARTOLAMEE
(Un continuo dire e ridire di cose inutili e superflue)

ANDÀ IN SU ON BASELL
(Andare un passo in avanti, avanzare di carriera)

FÀ EL PRIM BASELL
(Fare il primo passo)

FÀ PARI BASS
(Avvilire)

VESS BASS EL VASSELL
(Detto di quando sta per finire il vino)

TEGNÌ BASS VUN
(Tenere a bada qualcuno)

FASS BENEDÌ CONT EL MANEGH DE LA CROS
(Mandare qualcuno a quel paese)

VESS COGNOSSUU COME LA BETTONEGA
(Essere conosciuto più della malerba)

BEV I BELLEZZ DE VUN
(Credere a tutto quello che uno dice)

LASSASS MENÀ
(Lasciarsi imbrogliare)

CUU DE BICCER
(Gemma falsa)

ANDÀ GIÒ EL BIRLO
(Andare su tutte le furie)

REGORDASS MINGA DEL NAS A LA BOCCA
(Avere una memoria molto labile)

BOCCON DE PITOCCH
(Boccone ghiotto)

VEGH EL BONTEMP DEL MERLO
(Oziare)

BORLÀ AI SPALL A VUN
(Arrivare alle spalle di qualcuno inaspettatamente)

FALLÀ EL PRIMM BOTTON
(Ingrassare)

mercoledì 20 febbraio 2008

I templi de Belisama e i font sacher

Sòtta el Dòmm de Milàn, segond ona leggenda, gh'è anmò in quij dì d'incoeu, on lach secrett proteggiuu de on serch de colònn incis di simbol magich, che el ciappa dent l'effigie de la dea celtega Belisama nera, in del menter de lattà el so fioeu.
La dea celtega che la rappresenta Mader Terra che ingenera el Sô: acqua e foeugh che assema fann suu la “Preia Filosofal” di alchimisti.
Dò Dee, vuna sora la s'cima pussee alta del Dòmm, coverta d'òr, la Madonnina, la rappresenta el Sô de Primavera, de la nascita, e l'altra segretta, sòtta el Dòmm che la rappresenta i fòrz de la Terra.
De fatt, Belisama l'è la Dea del foeugh e de la Saviezza, sciora ligaa a le acque e la Lunna.
I Insubri aveven trà su, segond Giulio Cesare, on templi de la dea Belisama, la pussee venerada per protegg el loeugh....
Bon quell loeugh chì el se troeuva in doe che gh'hinn i rest de la basilica de Santa Tecla !
Ma a Milàn gh'hinn anch di alter sitt, in doe che scorr l'acqua assema ai benefici di fòrz de la Terra: el pòzz de la gesa de “S. Calimero” (visin Porta Romana), tirada in pè in del V° sec. d.C. sora quell che rimaneva de on templi antigh ciamà “Belen”, el Dè celtegh del Sô.
L'altra l'è la gesa de “S. Calogero” (a drizza de cors Genova), tirada in pè sora i rest del templi antigh dedicà a Giove, che la gh'haa ona font considerada “miracolosa”. I scav archeòlogich hann portà foeura i rest de on “dolmen”, di preje megalitiche che anmò in quij dì d'incoeu se poeuden vidè sora la fiancada de la gesa.
On alter sitt sacher a l'è “Santa Maria a la Fontana” che la ciappa el so nòmm de la presenza de ona font che la sbilzava foeura de ona preja con undes bus: preja de origin pre-roman.
Questa preja la se troeuva a duu meter e vint sòtta la campagna intòrna, incastonada in on soeul quadraa, in del center. L'acqua la proven de on aves .....
questa font l'è averta tucc i domenigh di 9 ai 12 or.
Minga ultima la gh'è la gesa de “S. Giovanni in Conca” (piazza Missori) che gh'haa di pilaster con incision del Sô di Alp, o anch ciamà “ròsa di vent”, e alter motiv celtegh. Chì dent gh'era on “calderon magich” che incoeu gh'è puu e savemm gnanca in doe a l'è staa portaa.
Presumibilment, disen, in ona raccòlta privada.
Tucc quij font de acqua seren dedicaa a la Dea Belisama e sia i roman che i cattòlegh ne tegniven de bon cont.

martedì 19 febbraio 2008

El dì che Giovanni D'Anzi, Alberto Rabagliati e Natalino Otto se innamoran del western-swing

Sabet 28 April 1945, trii dì dopo la liberazion de Milàn, vers mezzdì, a on tavolin del Biffi in Galleria se troeuven (ormai l’è ona sana abitudin) el Giovanni D’Anzi, che el sorseggia el sò campari, l’Alberto Rabagliati, intent a centellinaa on bianchin spruzzaa cont l’oliva, e el Natalino Otto, che el se dis astemi e el preferis dò dida de rabarbaro affogaa in de l’acqua de selz. L’argoment de la giornada, asca (òltre) ai gamb di tosann che passen in bicicletta i sottan al vent, l’è on pacch de dischi 78 rpm che on sergent maggior american negher el sera desmentegaa in on casin de Via Torchio e che l’Alberto cont “nonscialans” el gh’aveva nasconduu sotta el spolverin e portaa via la sira primma. Da ona guardia MP de Eudora (Arkansas), grand gross ciòlla e loquas ‘me ona zabetta, de stanza a la caserma de Via Forze Armate, in doe el Rabagliati el faseva el barbè per rotondaa i magher guadagn come cantante e attor, el vegn a savè che i dischi seren “fuori commercio” e in pratega hinn di “electrical transcriptions”, minga del tutt ufficializaa da la onnipotent lobbie de la Società Autori e Editori USA, a benefizzi esclusiv del dipartiment per l’intratteniment di trupp del contingent american in Europa (i famigeraa e ultrarar V-Discs). Saràa denter la soa povera cameretta in fittanza, semper pussee curious e come al cospett de on forzier penna scovert, el nòster, cont i man che ghe tremen, el disfa pian pian la corda che lega el carton e el scomincia a legg i nòmm sora i etichett: Bob Wills & His Texas Playboys, Bill Boyd’s Cowboy Ramblers, Cliff Bruner’s Texas Wanderers, The Light Crust Doughboys, Milton Brown & His Musical Brownies, Roy Newman & His Boys, Ocie Stockard & His Wanderers, Tune Wanglers. Tutta gent mai cognossuda e mai sentuda: el mister, inscambi de dipanass, el diventa pussee fitt. El Rabagliati, contrariaa e malmostos, torna indree al sò lavoreri in caserma e, tra on taj de cavej, ona lozion antipioeucc e ona insaponada de barba, el gh’haa la fortunna de combinà ona cicciarada cont el maresciall e bombardin de fila de la banda musical del reggiment american. L’ufficial, in ona lingua pussee visina a l’ingles-sicilian che a l’italian, el ghe spiega che i musicisti (tucc rigorosament de razza bianca) di 78 gir in question hinn a vari titol i pader del moviment ciammaa “western-swing”, nassuu in de la segunda metà di agn Trenta quasi contemporaneament in ona zona compresa tra el Golfo del Texas e la Mobile Bay in Alabama e subet esportaa in di sall da ball de California, Oklahoma e Nevada, stampaa in milion de còppi da i maggior etichett discografich nordamerican, protagonista indiscuss di jingles pubblicitari radiofonich e di colon sonor di films de Hollywood. Musica certament innovativa che la assomma in de la soa formula complessa el ragtime de Sedalia (Missouri), blues e jazz in divers mascheradi, hillbilly, el country primma manera, el tex-mex del border, la musica etnica di minoranz (Hawaiian, cajuns, austro-todesch, slavo-boemi, balcanic e yiddish, polach e ucrain), fin al boogie-woogie. Insòmma on bell amalgama che el soddisfa on poo tucc i palaa e che l’è adree a soppiantaa i alter orchester de balera (mej dì de “ballroom”) come i big bands del Glenn Miller, Benny Goodman (“The King of Swing”), Fletcher Henderson, Louis Jordan, Cab Calloway, ecc. ecc. Addirittura el gradua, in vena de confidenz, el se sbilancia a dì che duu mes primma a Napoli, in on caffè malfamaa di part del quartier Sanità, el gh’aveva vist e sentuu on fioeu smòrt e segalign, forsi on cert Renato Carosone, pianista diplomaa al Santa Cecilia, che el cercava cont success de innestaa questa gemma vegnuda d’oltreoceano sora l’idioma musical partenopeo…
Eccitada fòrt dal raccont de l’Alberto, la compagnia la staa puu in de la pell de ascoltaa la novità e decid de andaa a cà del Natalino, pròppri dinnanz al Biffi sora a quella che adsedess l’è vuna di boutiques de la Spagnoli. El fortunaa possessor del fonografo ciappa on disco a caso, el se varda in gir cont el far circospett de on lader, el mett in moto el piatt cont ona certa esitazion… Gianmò da i primm battud, i trii amisoni haan capì de vess miss a part de ona vera e propria revoluzion: note ciar e nett, vos cristallina, perizia musical d’eccezion, on inedit bilanciament de strument a corda e otton, fantasia di assolo mai sperimentada in di nòster contraad, soratutt el ritmo che el te lassa minga staa, el te trasmett vampaa de calor insema a brividi de frech, e el te faa moeuv el piscin ‘me on ossess.
Dopo on para de menud de catalessi el Giovannin D’Anzi el se setta al pianofort e el scomincia a solleticaa la tastiera cont la manina drizza fin a quand el se ferma sora on Do minor settima, l’Alberto Rabagliati ciappa su duu cuggia e i a batt a temp contra la sponda de ona cadrega, el Natalino Otto el se s'ciariss la gora e el se lancia in on skat foeura de riga…
In de l’istess sabet sira, sul tardi, tra pacchett voeui de sigarett american, biccier con tracc de campari, bianchitt, rabarbari e avanz de quatter filzett de salam cruu, i trii, stracch ‘me vilan ma felis ‘me belee, hann gianmò partorii: “Che Ritmo, Senti Che Ritmo”, “ La Classe degli Asini”, “Mamma Voglio Anch’io la Fidanzata” e “Op! Op! Trotta Cavallino”, oltre ai covers de “Deep In The Heart of Texas” e “Four Or Five Times”.
Da lì a on quaj mes vegnarann a la ribalta, e a la grand, i vari Angelini, Kramer, Semprini, su su fin al sfortunaa contrabbassista, violinista, fantastic bandleader e prolific autor torines Ferdinando Buscaglione, in arte Fred.
La parabola del western-swing l’era in piena ascesa...

Pier

lunedì 18 febbraio 2008

DAVIDE VAN DER SFROOS, TRII GATT, I CAJUNS E ONA PRINCIPESSA CREOLA

Ecco on alter gran lavoreri del nòster Pier: semper pussee FENOMENAL :D




Pròppri la istessa mattina che el Cimino, quell de l’alibi autoerotic, el vegniva condannaa minga per contrabband de sigarett e de cioccolatt, ma per atti osceni, dal Tribunal de Còmm, el Davide Van Der Sfroos, per protesta civil e ordinada, el ritornava a Tremezz, impacchettava i sò quatter ròbb, comedava in da la spòrta de viagg i sò trii gatt e el se metteva on altra volta sora la straa. Bisogna che femm la conoscenza con i gatt: “Roosevelt”, on bastard del color d’on scorbatt senza on oeugg e cont on moncherin de coa, “Ira Lee”, on calicò furb ‘me ona faina, e “Leroi”, on certosin cont la flemma de on fra certosin. A dilla tutta intrega gh’era anca “Procol Harum", on mezz persian sparì appress a ona gatta in amor sora i tecc de la canonica la sira prima e mai puu ritrovaa. Dunque, el Davide a tapp forzaa, cont mezzi de fortuna, traversa la Francia, arriva in Bretagna, terra di sò gent, e el prenota on post low cost sora on jet per Baton Rouge, Louisiana.
Adsedess, fioeu e tosan, contom suu on poo de stòria che la guasta minga. E poeu la paga… squasi semper.
On grupp scisciaa de Bretoni riva in Canada in del 1604, guidaa da on cert De Monts, seguii in del 1608 (appena dopo la fundazion de Quebec) da ona quaj fameja de emigrant. Questi se stabilisen in vuna di tree provinc “marittime” su la costa de levante e la battezzan Acadie; in del 1621 i Ingles scambien el nòmm del territòri in Nova Scotia e el re Giacomo Prim la daa in don a Sir William Alexander. Per circa on secol l’Acadia (o Nova Scotia) la passa de man intra i Frances e i Ingles che infin, cont el trattato de Utrecht (1713) diventan i padron definitiv ma devon rinuncià ai dò isol de Cape Breton e Prince Edward. Questa perdita e la differenza de religion intra i Ingles (protestant) e i Frances (cattolich) l’è la causa de innumerevol scaramuch che sbocchen foeura in ver e pròppri battaj sostenuu anca da i tribù de indian canades da ona part e da l’altra.
In del 1755 circa 6000 Acadians seren costrett a emigraa dal Canada oriental e a stabiliss in di coloni brittanich (soratutt in Virginia) e pussee a sud in Louisiana, ai quei temp anmò on possediment frances; trii agn dopo alter 3500 person ciappan la istessa via. In seguit a la pas de Parigi (1763), che la mett fin a la guerra de i Sett Agn, el Canada, insemma a la Nova Scotia, Cape Breton e l’isola Prince Edward, passa a la Grand Bretagna e la Louisiana a la Spagna. In questa occassion ona part consistent de francofoni decid de ritornaa in Acadia e la va a occupaa la provincia ciamma New Brunswick.
In Louisiana i esul cajuns, come scomincian a ves cognossuu dai coloni de lingua ingles (“cajun” l’è la pronuncia storpiada ingles de la parola “acadian”), se insedian a sud-ovest (Attakapas County) in villagg circondaa de terren paludos o bayous (per definizion el bayou l’è l’esatt contrari de on isola!) , e fondan i cittadin de St. Mary, Lafourche, Bayou Teche, Vermillion e Baton Rouge. In del 1800 la region la ripassa anmò in di man frances e trii agn dòpo el Napoleon Bonaparte, per assestaa i finanz durament provaa da la guerra contra l’Inghilterra, la vend a i Stati Uniti d’America per quindes milion de dollari (“Louisiana Purchase”). Finalment in del 1812 la Louisiana entra a faa part de l’Union come la stella nummer 17 sora la bandera americana.
Sarom suu la parentesi stòrega…
Oltre al doperi corrent de la lingua frances cont corius terminologii arcaich (el “Cajun-French”, in opposizion a l’English o Parisian French), la tradizion musicalla cajun la presenta ona caratteristica che, sebben comun a grand part de la cultura folkloristica de ogni paes, chì la lassaa el segn in manera peculiar: la musica de ball rural. Poeudom affermà cont assoluta certezza che ogni cambiament capitaa in de la musica de origin francofona in Louisiana l’è staa semper puntualizzaa da l’influenza che i motiv per danza, assimilaa dal contatt cont i cultur musical nativ o limitrof, l’haa esercitaa sora el patrimoni tradizional cajun. Per esempi da l’Acadia i Frances hann portaa la “dance ronde” (incoe completament dismentega), da i Creoli (on potpourri de razz europee, african e indigen) hann mutuaa la “contradance francaise” (praticament identica a la “square dance” americana), importada da i nobil scampaa a la Rivoluzion francesa. El ragtime ai primm del ‘900 el gh’haa avuu on effett enorma sora i pass de danza cajun (cakewalk, one-step e two-step, divenuu chì “stomps”) e tanti ball o filastroch de la gent de color, ‘me el “zydecho”, el “fais do-do” e in part el “fox-trot”, seren diventaa estremament popolar. Anmò, da i Ingles hann imparaa jigs e reels, sonnaa sora ona fisarmonica (accordeon o melodeon) a l’unisono cont on fiddle e l’accompagnament de on triangol. Infin, subet prima de la segunda guerra mondial, tanti ex string bands cajuns, elettrificaa, ampliaa e rimaneggiaa, hann daa on contribut minga indifferent a la nascita del western-swing (on quaj element jazz cont accent country). Sarom suu la parentesi musical…
Quatter agn fà, a la festa del Mardi Gras in di straa de Lafayette, pròppri quand che l’era adree a cantà “Akuaduulza” con la soa chitarra (ona strana commistion tra el texan J.J. Cale e el scozzes Kevin McDermott), el Davide gh'haa ona vision celestial: duu oeugg de braza, ona bocca cesellaa da on “madonnar” de la Valtellina, duu tett biòtt che sfiden la forza de gravità (biòtt, l’è inscì che se usa durant el carneval da temp immemorabil: tutt i voeult che te mostra i tett, te regalen “ona collana de perl in fila indiana”), dò gamb rubbaa a la Tina Louise, dò ciapp stagn ‘me ona anguria. El sò nòmm l’era Colinda, desdòtt agn, manicure in Bourbon Street, la tosa creola de on stregon voodoo cognossuu da tucc per i so mojos infallibil (on sciampinn de conilli bianc e on oss de gatt negher contra la scarogna) e anca grazie ai blues de l’incontenibil Willie Dixon. El Davide el resta folgoraa, el borla giò dal per ‘me ona pera marua, e senza stagg a pensaa doo voelt el cor dal pader per domandala in sposa. In ona gabbana sora el big bayou del Sabine River el signon el viveva cont la miè, Polk Salad Annie (l’era la famosa “gipsy woman” del Muddy Waters), e tutt el dì l’era lì intent ai sò mestee esoterich da duu franch. Quand el ved el Davide el ghe dis in patois squasi perfett: “Varda ben, laghee, sont on pover sciaman cajun ma me pias el talk show, me pias el gossip, me pias el voster Alfonso Signorini (on culaton bravo come quasi tucc i culatoni…), e so tuscòss del George “No Party” Clooney e de la soa villa sora el lacch de Còmm. Inscì, per falla brev, mi te do la man de la mea principessa e ti inscambi te me intesta la cà del to reggiò a Bellagg, quella verdulina, visin a la fontana, tresent meter su la sinistra dopo la piazza”.
Bon, el contratt el vegn sancìì al restaurant tipic “Katrina” a Jefferson Parish (periferia de New Orleans) dinnanz a ona gigantesca basletta de gumbo; i Subdudes, discrett, misuraa, unplugged cont i calzon cort, i cappell de paja e, per l’occasion, on Hammond B3, procuran l’accompagnament musical per i danz scatenaa fort…
El matrimoni el se celebra a New Orleans duu dì dopo in de la basilica pseudogotica del Sacro Cuore; i testimoni per la coppia hinn el singuilon voyeur Willy DeVille (cont in bocca ona rosa rossa) e el laureaa honoris causa Zachary Richard, melodeon a tracolla.
In fond a la gesa, stravacca sora la balaustra de l’organ, toelettaa e profumaa, Roosevelt, Ira Lee e Leroi, cont on penser al disnaa (ma minga domà quell) se leccavan i baffi…

Pier

l'integralism islamich ch'el vegn innanz semper pussee

L'integralism islamich el vegn innanz semper pussee, anca se i TV ne parlen minga !!!!
el tasè di quij fatt chì a l'è pussee pesg che parlann.

Quand che i alter el 14 hann festeggiaa "San Valentino", i paes islamich hann fà ben alter.
Vardii on poo vialter:
http://www.lisistrata.com/cgi-bin/tgfhydrdeswqenhgty/index.cgi?action=viewnews&id=2701

No comment !

giovedì 14 febbraio 2008

Premi "Città di Legnano - Giuseppe Tirinnanzi"

Con scadenza 31 magg 2008, per invià i composizion poetich, l'è intii la 26° edizion del Premi "Città di Legnano - Giuseppe Tirinnanzi".
Tucc poeuden partecipaa gratuitament, con poesii in italian e "dialett" lombard.

Vardii chì el bando: http://www.legnano.org/default.cfm?ID=2604

mercoledì 13 febbraio 2008

EL PROFESSOR E EL CARDINAL

Verament appassionant e femm minga fadiga a credell perchè el Pier el scriv semper di ròbb interessant fòrt e semper pussee de attualitaa: BRAVO !



EL PROFESSOR E EL CARDINAL

La sira del 4 marz 1882, ona sira s’cura senza lunna, el professor Francis James Child de Cambridge (Massachussetts) l’era ona anema disperada; el gh’aveva apenna recevuu ona lettera cont el timber del Vaticano firmaa pròppri de pugn da soa eminenza el cardinal Camillo Ruini, gesuita in fama de esorcista e vun di promotor del comità pro “Ceppaloni, patrimoni de l’Umanità”.
Ma devom faa on pass indree.
Lì adree 20 agn el professor Child, plurilaureaa e insegnant in quell de Harvard, el gh’aveva collezionaa, catalogaa e numeraa on corpus de ben 305 ballad popular ingles e scozzes (domà el test senza la musica), cattaa su come se dis “sora el camp” da luu medem o el frutt de ona fitta corrispondenza cont i sò collegh american e europei. L’òpra, monumentalla e senza precedent per certi caratteristic peculiar – gh’è quij che disen inscambi che senza la pubblicazion de i manoscritt del Percy, del Walter Scott e del William Tytler Brown, ghe saria staa minga i liber del Child – l’era arricchii cont di variant che mostravan in tanti casi l’identità, la diffusion e la continuazion de credenz, miti, usanz e personagg in del folklore di vari Cultur, i pussee disparad.
Tegnom present che el lavoreri del Child l’haa dervì la straa a duu volum essenzial: “English Folk Songs From The Southern Appalachians” (1932) del Cecil Sharp (di ballad angloscotoirlandes confluii in de la tradizion musical bianca e anca de color de Virginia e North Carolina) e “Traditional Tunes of The Child Ballads (1959) del Bertrand H. Bronson (test cont finalment la musica appress, in quatter tòmmi).
El manoscritt l’era ormai bell che corregiuu e pront per la tipografia quand el nòster luminar se ved recapitaa el bigliett del Ruini che el gh’haa daa appuntament per el doposcena al pub “The Sirchia Connection”, visin la gesa presbiteriana, in front al porton de l’Università. El Child inforca i oggiaj, ciappa el tabarr e el baston, saluda la servòtta irlandesa e el va foeura de cà. Dent el pub, riscaldaa da ona bella radis de moron in su el camin, tra el fumm di sigar e el fumm de la fiamma che la fà fadiga a cascià, el professor el ricognoss subet el porporaa in clergyman settaa giò dinnanz a ona pinta de Bulldog strong ale (imported). El cardinal, sòlta i convenevol, e cont tutta disinvoltura el ghè faa: “Francis, ti te poeudet minga pubblicaa el nummer 54, “The Cerry-Tree Carol”, l’è el passagg de on vangel apocrif (plagiaa, tra l’alter, anca da l’Angelo Branduardi sotta el titol “Il Ciliegio”); Francis, bisogna che te scancellet el nummer 78, “The Unquiet Grave”, se parla de on assassin impunii; Francis, el nummer 173, “Mary Hamilton”, l’è on incest de bon e el nummer 277, “The Wife Wrapt In Wether’s Skin” l’è ona vergògna che l’è mej tasè. Francis… Francis… Francis…”
El Francis, cont gianmò el coo ch’el ghe pirlava ‘me ona trottola, el se netta el pin-nez, el tira su ona presina de tabac, el varda ben ben el cardinal Camillo Ruini: el ved duu ròbb che spuntan sora la front, on abbozz de coa, di sciampitt de cavretta…
Lancia on url strossaa, el sgambetta e pussee bianch de on lenzoeul el se disseda tutt bagnaa in del sò lett; cor la servòtta, coren i visin de cà, cor anca on parent del portinar de la Okeh, titolar de on agenzia immobiliar a Boston, cor anca luu vers el sò amaa faldon sora el tavol del studi. El manoscritt l’è lì, fresch ‘me ona ròsa, in tutt i sò part, cont i 305 ballad, né vuna in puu, né vuna in men…
“English And Scottish Popular Ballads” del Francis James Child, in cinq volumm, el vegn daa ai stamp a Cambridge intra el 1882 e el 1898.
El resta vun di tesòr de la musica popular.

Pier

martedì 12 febbraio 2008

Incoeu ....

Incoeu, me spias bella gent, ma son minga bònna de scriv perchè gh'hoo la fever a 39.
De on quaj dì scrivaroo anmò.

Bon week-end

venerdì 8 febbraio 2008

Davide Van De Sfroos - PICA!

El vegn foeura incoeu in di negòzzi de dischi el noeuv album del Davide Van De Sfroos "PICA!", 15 grand stòri de scoltà.
Questa sira, de la Feltrinelli di P.zza Piemonte 1 - Milàn, di 19.30 or, el Davide presenterà el sò noeuv lavoreri.

Info:www.davidevandesfroos.com
www.myspace.com/davidevandesfroos

contraad antigh celtegh de Milàn

Minga tròpp lontan de la “Scala” gh’è ona via piscinnina che la se ciama “Andegari”.
Gianmò in d’on pòst precedent hoo parlà de l’origin e del significaa de quell nòmm chì.
Per refrescà la memmòria:
El par che la via la gh’abbia ciappaa el nòmm de ona antiga famèja meneghinna, Andegari o Undegari, che seren chì de cà.
On quajvun di studios retegnen, inscambi, che el nòmm Andegari el provegn de la vos celtega “andeghee”, cioè biancospin, pianta cespugliosa che la cintava tutta la via, in di temp di fondador de la cittaa de Milàn: i Celti Insubri.
“La via Andegari la regòrdava el nòmm del biancospin, pianta sacra; el primm monaster benedettin, vegnì suu sora el perimetro de quista ellisse, la gh’aveva el nòmm de San Protas ad monachos o a la rogora, che la designava la presenza de rogor.
El biancospin (scé, sceach, sciach) el podeva formà ona sces de separazion attòrna a di terren sacher, ma l’etimologia de l’Andegari de andeghee riciamm pussee el termen
“an-dee”, per dì “minga dè”, che designava tutt quell ch’el se trovava foeura del nemeton”.
Ciappaa de: http://www.storiadimilano.it/Miti_e_leggende/medhelanon.htm
Ghe besògn anch de fà nòta che i dò piant ciamaa, el Biancospin e la Rògora, seren i piant sacher del pòpol celtegh insubre fondador de la cittaa de Milàn.
Seguitand i font stòregh savemm che el fudess pròppri on sces de Biancospin, trovaa in d’on praa in mezz al bosch in del mezz de la Pianura Padana, ciamaa di gent del sitt “Insubrio”, a menà i Insubri de Belloves vers el loeugh sacher in doe che fà suu la citta de Medhelan.
El Biancospin l’è associaa simbolicament a la dea Belisama, divinitaa che poeudom recònoss con la Madonnina sora el Dòmm.
Cattedrà quista che, andand indree in di temp, la sòrg sora i antigh ruvin de i precedent Santa Maria Maggior, Santa Tecla e el templi roman de Minerva che sorgeva sora i antigh ruvin del templi de Belisama.
La Rògora, pianta sacher di Druidi associada al dè Belenos/Beli, la ven figurada sora vum di anton de la cattedrà (quell de mancina), con i radis che van afond in de la Mader terra, e che la rappresenta la nascita a noeuv, el templi sacher in doe che i antigh sacerdòtti portaven a termen la formazion spiritualla.
I potent pilaster a l’interna del Dòmm doveven rappresentà ona bosch de rògor e anch la Vita eterna.

Gh’emm de marcà che gianmò el Polibio aveva fa nòta che i Insubri seren sòlet fà suu i borg minga cintà di mur, ma marcand el confin con di lanz de ferr che saraven suu ona sorgent (font sacher) o anch on aves.
L’è el cas de piazza Diaz, in doe che se troeuva via Rastrelli: el nòmm de quell chì el deven di vocabol celtegh “stube” (stuva).
L’era ona delimitazion per consacraa on loeugh ai divinitaa.
Inscì i divinitaa se identificaven in di loeugh medem e ne renforzaven proteggend tucc.
Second i scovert archeòlogich anch di alter sitt de Milàn, se ved che i primm templi celtegh seren fà suu a “pianta” ronda, in del mezz de quell gh’era ona pòrta serciada de ona lòbbia.
“I gent se posaven foeura del ciòs e la pòrta l’era doprada per espon i simbol sacher. La procession la se moeuveva seguttand el percors del Sô.”
Inscì l’era vegnì suu el primm serc templi de Milàn, là in doe che gh’emm anmò el simbol de la “scrofa semilanuta”.
El Polipio diss che in de l’interna del primm templi seren mantegnii i “insegn doraa” con sora marcada la scrofa, simbol potent de la dea Belisama e del dè Beli/Belenos.
Quist insegn seren di bander tessuu de lana, intarsiaa d’òr, ciamaa “inamovibil”, seren levà suu del templi domà quand gh’era on pericol e i guerrier doveven defendell de bon e faj minga portà via di nemis.
Con la battaja contra i roman, quist insegn a hinn staa portaa via e sconduu sora i montagn de la Valsassina.
La gesa de Santa Tecla, l’è sòrta sora el templi celtegh de Belisama: varda cas, sia Tecla che Santa Maria Maggior, e inscì el nòster bellissim dòmm de Milàn, hinn tucc dedicaa a “Maria Nascente”. El dòmm l’è l’unegh in tutta Europa a vegh ona Madonnina sora in s’cima e minga ona cros !
L’è el Cesare medem a dì che i Insubri veneraven ona dea simil a Minerva che poeu luu l’haa sostituida con quella romana.
Belisama l’era ona dea “tripla”: mader, guerriera, tosa.
Inscambi di roman, la dònna celtega l’era tegnuda in gran considerazion e la gh’aveva anch la possibilitaa de andà in guerra e de vegh di poder in terra.
I roman che se seren stremì di quist usanze, per defendes de ona probabilitaa inscì, la metteven in ridicol, e la faseven parì ‘me on mòster anormal.
Dione Cassio el diss: “La gh’aveva ona corporadura enòrma cont on aspett terrificant e la vos sbroeusger. Ona gran meda de cavej color ross viv vegniven giò finna ai genoeugg: la gh’aveva indòss ona collana d’òr intortiada (torques) e ona tònega de tan color, sora la qual l’era poggiaa on tabar grev, mantegnuu franch de ona fibbia”.
“On s’cera intregh de forestee reusissen minga a oppones a on unegh Gall se quist ciamass in jutt la pròppia miè che a l’è semper ona dònna fortissima e con i oeugg celest...”

mercoledì 6 febbraio 2008

san Valentin e i marscid

A san Valentin gh'emm la primavera de visin

el 14 de febbrar a l'è la festa di innamoraa ma minga tucc sann che l'è anch el "dì de mezz", quand che gh'emm el primm ver sô de l'ann: i pont de nev borlen giò, i riaa scomincen a scorr a noeuv sora i spiovent di marscid che netten i acque boisent che inscì gh'avaran de noeuv el poder ingrassant per la Natura.
I marscid hinn lagà de on vell d'acqua che la vegn foeura di restòcch, largh un mezz meter e receven acqua de on canal irrigatòri, acqua che la va innanz sora "i al de la marscida" largh de ona manciada de meter ma cont ona pendenza de 14-16 centimeter versa i colador. Quist chì andarann versa ona fòppa scolatòri unegh ch'el manda via l'acqua.
Inscì, di marscid, poeudom ottegnii de sett finna a dodes scalf de fen l'ann.
In quel dì chì, de fatt, poeudom gianmò fà el primm scalf, perchè quell'erba lì a l'è carega de "carotene" che la forniss al lacc on poder lassativ tant de ottegnì on butter pussee giald e perfumaa.
... e anch i ross di oeuv hinn pussee ross viv !!!

Fotografii sora el GoogleEarth

Sora el GoogleEarth, emm miss i fotografii de:

Bassoriliev de la "Scrofa Semilanuta".
Coordinaa: 45 27' 53,27'' 9 11' 16,90''


Colonna del Diavol.
Coordinaa: 45 27' 43,88'' 9 10' 30,02''


Emm miss anca di alter fotografii in gir per la Lombardia....


Basta fà el còppia e incòlla di coordinaa sora el botton "in volo" !!!

martedì 5 febbraio 2008

El blues in dialett

Pòrtom chì de sòtta on articol interessant fòrt del Pier, sora el blues in dialett.


In chi dì chì el ricorr probabilment l’anniversari de la scomparsa de on musicista eccezional fòrt, Bo Carter, e poeudi minga ignoral.

I personagg hinn real; i daat e i circustanz inventaa de sana pianta. Comunque on guinness l'emm meritaa: per quell che ne so mi quest l'è el prim articolett (e forsi anca l'ultim) in doe che se parla de blues in dialett!
Ma chi l'era Bo Carter? Se gh'avii on poo de pazienza ve conti su ona storia che la gh'haa anca ona moral (per chi la voeur trouvaa tra i righ).
In del periodo tra i doo guerr mondial in America, quasi anmò in concorrenza (ma anmò per pòcch) cont i prim programmi radio, gh'emm avuu el picco de la diffusion del fenomen di pseudo-dottor, di ciarlatan, di strion de segunda man che cercaven de vent ai gent credulon di pozion medicamentos bon de guarì tucc i mal. Questi "docs", come se faseven ciamà, andaven in gir cont di carovan o, i pussee svich, cont di pickup Ford model T e giraven tucc i piazz de tucc i paesit. De sòlet ingaggiaven di artist, attor e musicist, per attiraa el pubblic: i negher se pitturaven la faccia cont la biacca e scimmiotaven i bianc cont on ukulele (whiteface shows); i bianch se tingevan cont el carbon e faseven el vers ai negher cont on banjo (blackface-shows). Quest l'era lo stereotipo in de l'iconografia classega, 'me se poeudet ben videe in d'on sacch de film wstern, "spaghetti" e non. I spettacol seren cognossuu come medicine-shows o, cont di legger variant e on repertori pussee sofisticaa, come minstrel-shows (specialment se la mercanzia in vendita l'era varia).
Tra ona pennellada e l’altra, tra ona scimmiottada e l’altra gh’era nassuu on gener de avanspettacol definì “hokum”: canzonett pien de doppi sens (double-entendre) e metafore, per lo più a sfond sessual, minga pròppri del tutt original (se regòrdi del moviment newyorkes Tin Pan Alley, del vaudeville frances e poeu del parlour ingles?), ma estremament divertent e soratutt creaa su misura per el populin.
Vun di campion de l’hokun l’era el bluesman Bo Carter (al secol Amenter Chatmon), on negher figlio d’arte de Bolton (Mississippi) cont part de sangu bianc e Sioux Lakota in di ven. Polistrumentista (el cognosseva a la perfezion anca la tradizion musical bianca nordamericana e el sonava “square dances” e “fiddle tunes” sora el violin in de la string band di so fradej), el Bo Carter, quand el gh’aveva besogn di danee, el ciappava la soa chitarra e la soa valisetta de carton e cont el battell andava a Memphis a la Okeh Recording Corporation (departiment «race records») a cercaa de remediaa on poo de verdoni.
Ona mattina del febrar 1936 el Bo el sonna el campanell del palazi de la Okeh; vegn foera el portinar, on omett piccinin cont tree cavei color del ram, che el ghe dis: «Ue, barlafuss, chi l’è che te see ti? Cribbio, mi consenta».
Sì, l’era gianmò in gir a Memphis: El gh’aveva ciappaa el tren in del 1929 da Segrate a Genova e poeu la nav fin a Galveston (Texas) proppri quindas dÌ prima che on «hurricane» el faseva on grand rebelott per tutta la città e addirittura inondava cont 90 centimetri d’acqua i stra de Evangeline (Louisiana) tra i bestemmi di cajuns (‘me el conta su inscì ben el Randy Newman). Ma questa l’è on altra storia.
Disevi che el Bo Carter, quella mattina lì in di local de la Okeh adibì a sala d’incision, el mett giò quatter matris de cera, domà vus e chitarra «national» cont ona quaj spruzzada de ragtime: «Sue Cow», «Banana in Your Fruit Basket», «Let Me Roll Your Lemon» e «Shake Your Little Thing». Come poeudet ben videe domà di titol che voer minga ves grand e vaccinaa per decifraa i sottintes.
El noster el ritira 175 dollari (ona bella cifra in piena Depression), traversa la piazza, el va in ona ostaria per negher e poe su al second pian in del bordell. L’è l’ultima voelta ch’el vedomm.
Vint dì dopo Bo Carter, ‘me contan su i so amis, el moer sol solet de sifilide fulminante in ona stanza de ospital in mezz ai so escrement! Ona brutta fin de carriera per vun di bluesmen pussee atipich e singolar del Delta.
Ma, se el Robert Johnson la faa on patt cont el diavol in iscambi de on blues e el diavol, inscì disen, el so gioeughet cont l’anema la fì ona voeulta ogni cent agn, allora chi ghe voreva mal a quell pover fioeu lì. Chi gha combinaa la fattura al pover Bo Carter?

Pier

Precisazion. Quest l’è on articol «dewikipediazzaa» (neologism al vaglio de l’Accademia de la Crusca milanesa).

venerdì 1 febbraio 2008

IMBOLC

BON IMBOLC A TUCC !!!

In quell dì d'incoeu a l'è la festa celtega de "IMBOLC", festa de la luss che la vinc sora el scur. La noeuva vida che la nass dasin, dasin finna a quand che a l'equonozzi de Primavera, la s'ciòppa foeura !!!